Estem ja encarant el final d’un any totalment extraordinari gairebé des del seu inici. Va ser durant el mes de febrer que, sobtadament, tots els mitjans de comunicació i cercles d’amics no parlaven d’altra cosa que el virus de Wuhan, tots especulant amb el grau d’incidència que aquest podia tenir.

Poc temps més tard ja era una evidència. Es tractava d’una pandèmia mundial incontrolable, súper-contagiosa i mortífera. Amb aquesta realitat ja incontestable, els pocs governs que al principi es resistien a actuar dràsticament, anaven canviant el seu parer davant del vertigen de convertir-se en responsables de milers de morts.

Les nostres democràcies modernes occidentals, originades a partir de la revolució americana i francesa de finals del segle XVIII, mai havien tingut que restringir els nostres drets individuals d’una forma tant dràstica com ho han fet els darrers mesos. Era una situació extraordinària que requeria accions extraordinàries.

Restringir la lliure mobilitat, confinar a la població als seus domicilis, tancar negocis i condemnar-los a desaparèixer per sempre, separar-nos dels nostres familiars i amics, i fins i tot, prohibir-nos dir adéu als nostres morts, ens hagués sonat a pel·lícula de ficció fa pocs mesos, i a dia d’avui, gairebé ho veiem amb normalitat.

Que haguéssim arribat a aquest extrem per una emergència mundial poder no era evitable, però en cap cas hauríem de permetre que això es consolidi en el temps. Ho dic perquè tinc la sensació que els governants en general li han agafat el gustet a exercir una autoritat tant extrema, i que volen aprofitar la por de la població per continuar ignorant indefinidament els més bàsics principis de les nostres democràcies que es recolzen en la llibertat de l’individu.

Al cap i a la fi, és molt còmode i temptador gastar milers de milions d’euros contractant als proveïdors que millor els hi ve en gana, o disposar de la possibilitat d’aplaçar eleccions en funció dels seus interessos, i poder per això encara no he sentit a cap governant fer una proposta de com s’ha d’actuar a partir que es disposi de les vacunes de la COVID.

Encara no he sentit a cap governant fer una proposta de com s’ha d’actuar a partir que es disposi de les vacunes de la COVID. Aparentment, estem a les portes de disposar de prop d’una desena de vacunes amb una efectivitat alta, i si això es confirma amb totes les garanties de seguretat per a les persones, hauríem de començar a reflexionar sobre aquest nou escenari.

Un cop la nostra societat hagi aconseguit disposar d’eines mèdiques per lluitar contra aquest virus, el més normal seria retornar als individus, la llibertat per decidir. Llibertat per assumir riscos o pel contrari protegir-se fins a l’extrem. Llibertat per estar en amics i familiars o aïllar-se en una bombolla.

Igual que fa uns mesos cap govern era ningú per prohibir a cap individu practicar esports de risc que podien costar-nos la vida, no hem de permetre que “Papá Estado” cap-giri com un calcetí el que tants segles va costar aconseguir: Ser lliures per viure la nostra curtíssima vida com millor considerem convenient, això si, respectant sempre també la llibertat dels altres amb una visió diferent.

Les vacunes de la COVID haurien de ser un recordatori de que els estats moderns varen néixer, precisament, per garantir els drets individuals i llibertat de les persones que es basa en el concepte “salus populis” (bé de les persones).

És cert que els estats hauran fet la seva feina un cop ens facilitin els elements per protegir-nos, però si no volem perdre d’una tacada segles de lluita i evolució de la nostra societat, la seva feina consistirà també en retornar els drets més bàsics individuals i de llibertat.

Advocat.