Com diu una de les cançons més emblemàtiques de l’indie espanyol: Nos vamos a Berlín, no quiero reproches. Es Toro, de El Columpio Asesino, i fa unes setmanes la podria haver cantat jo a ple pulmó.
He anat a Berlín, la capital d’Alemanya, el país bressol del techno i la festa underground, que m’agrada dir-li a mi. Este mes passat, el techno de Berlín va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial per la UNESCO, ja que durant l’última dècada s’ha treballat des del país, i des de la capital, per protegir el gènere musical contra l’aburgesament i la urbanització.
El techno de Berlín va ser declarat Patrimoni Cultural Immaterial per la UNESCO
Entre les personalitats que donen suport a esta iniciativa figuren Alan Oldham, àlies DJ T-1000, pioner del techno de Detroit i resident a Berlín; Ellen Allien, veterana cap de discogràfiques, DJ, locutora i productora alemanya, o Dimitri Hegeman, director de Tresor. A Tresor hem anat, per saber què se sent de primera mà a una de les catedrals del techno berlinès.
Ara mateix escric este paràgraf, i només este, a un tren tornant de Tresor. No sabria descriure en paraules el que he viscut. Estrany? Alliberador? Esta gent tenen una forma única de viure esta música, este moviment. La infraestructura de la discoteca és inigualable. Mai he vist res semblant, i crec que tardaré molt a veure-ho, si és que ho torno a fer. Hi havia excés de fum, excés de drogues, excés de latex, i per a res del món hi havia excés de roba. Un home d’uns seixanta anys estava ballant techno a primera fila sense parar. Admirable. Es mereixen que tot este moviment sigui Patrimoni Cultural Immaterial, perquè això no es pot viure a cap altre lloc, ni de cap altra manera. Esta gent tenen un Tresor.
A Alemanya, el ‘techno’ és cultura
Tot i que el distintiu PCI comporta pocs canvis formals, els defensors del moviment esperen que això signifiqui tenir menys problemes a l’hora de mantenir i obrir els locals culturals. Perquè sí, a Alemanya el techno és cultura.
No sé si heu vist la sèrie La Ruta dels més que prestigiosos productors Javi Ambrossi i Javier Calvo. En ella es retrata l’escena musical de la mítica ruta del bakalao de València dels anys 70, 80 i 90. Tothom recorda la part més moderna de la ruta, la dels accidents de cotxe, les drogues i el meravellós documental de Canal Plus, on Carles Francino narrava les aventures de gent que convertia el seu Renaul R5 en una plataforma de ball.
Però els inicis van més enllà. Les excursions dels DJ i propietaris de sales de València fent viatges constants al Regne Unit, on Madchester s’erigia com la mare del rock alternatiu, on van néixer bandes com Happy Mondays, The Stone Roses, i el mític club The Haçienda, propietat dels grandíssims New Order.
També als 70 hi havia un moviment a Alemanya que començava a crear l’escena del techno actual, amb grups com Kraftwerk donant el tret de sortida al que acabaria sent la música de ball. Tota l’estètica d’un moviment underground que des dels seus inicis fuig de la burgesia i les classes altes.
Els looks foscos, ungles pintades de negre, ulleres de sol fosques, jaquetes de pell negres, botes, cadenes, i ombra negra als ulls, en concerts a les cinc de la matinada. Tot això ho relata perfectament Luis Costa al seu llibre Bakalao: historia oral de la música de baile en Valencia, el qual us recomano.
Hem anat a Alemanya, hem menjat el millor kebab del món, hem visitat els llocs emblemàtics del 3r Reich, i també hem participat del Patrimoni Cultural Immaterial del techno, esperant que este distintiu, com diu Alan Oldham, “protegeixi les sales com Tresor de l’aburgesament invasor”.
Manel Añó Vernet
Filòleg Anglès i Periodista