Diferents estudis demoscòpics ens porten alertant sobre la ‘dretanització’ de la gent més jove, en particular dels homes (o per concretar, la generació Z, els joves nascuts entre mitjans i finals dels anys 90 i el 2011), en un cas molt documentat a Catalunya des de l’any 2019, i gràcies a l’extraordinària feina del Centre d’Estudis d’Opinió dirigit pel politòleg Jordi Muñoz. Més enllà de les dades, que trobareu molt fàcilment a la web del CEO i a les mateixes xarxes socials del seu director, m’agradaria fer algunes reflexions al respecte.
Quan abordem aquest debat, hi ha dues màximes (relacionades entre sí) que es repeteixen sempre: “els creadors de continguts, desprenen un missatge subliminal i aspiracional que indirectament s’associa a posicions individualistes i ultraliberals” i, “és que els partits d’ultradreta comuniquen i arriben a la gent molt bé / millor que la resta”.
Els mecanismes de socialització, transmissió de valors i aspiracionals de la gent més jove ha canviat dràsticament respecte a la d’un adolescent d’una o algunes generacions enrere
En primer lloc, en un context en què la televisió (entesa en el sentit clàssic de TV lineal) i els mitjans de comunicació són una ‘rara avis’ en el consum de la generació Z, i tot allò que no succeeixi i arribi mitjançant algoritmes a les principals xarxes socials no existeix, els mecanismes de socialització, transmissió de valors i aspiracionals de la gent més jove ha canviat dràsticament respecte a la d’un adolescent d’una o algunes generacions enrere. Dit d’una altra forma, no és només que l’aparició de ‘suposats joves creadors de continguts amb èxit social, econòmic i reconeixement’ és constant, entre els joves d’entre 34 i 13 anys, sinó que això es fa en uns suports (dispositius mòbils), i plataformes (xarxes socials), totalment diferents, amb mecanismes d’interacció, incentius i programació per incrementar-ne el consum, que res té a veure amb el que representava, veure ‘joves d’èxit’ per televisió fa 20, 30 o 40 anys. I és que les xarxes socials i els creadors de contingut han portat (aparentment) la “democratització” de l’èxit, i aquells referents que fa 20 anys eren gairebé en exclusiva esportistes d’elit, avui, ‘qualsevol’, pot ser un jove d’èxit i ric amb només un telèfon intel·ligent. Aquesta fal·làcia del ‘digital dream’ (en relació al ‘american dream’), contribueix a una socialització de valors basats en l’individualisme i en unes formes de consum i de valoració de l’èxit i els diners molt concreta.
En segon lloc, quants cops haurem sentit o llegit en articles o tertúlies de tota mena l’expressió “és que la ultradreta comunica molt bé, o sap arribar millor a la gent jove”… i, tot seguit, no fer cap classe de diagnosi, ni molt menys autocrítica, i ni rastre de canvi en les eines, formats, llenguatges i suports de comunicació i participació de les institucions / candidats / partits “tradicionals”?.
En ple 2024, cap partit / candidat / institució catalana rellevant disposa d’avui, d’un pòdcast propi
Aquesta paradoxa s’explica millor amb exemples: mentre els partits de la ultradreta basen bona part de la seva comunicació en continguts creats només per a les xarxes socials… a qualsevol xarxa social de qualsevol altre partit / candidat / institució hi trobareu només “refregits” de rodes de premsa, o ‘talls’ del canal parlamentari corresponent. Mentre la ultradreta sol travar una estratègia de relacions públiques, col·laboració i presència en moltes produccions, pòdcasts, etc., de creadors de continguts… no veureu gairebé presència de cap candidat / portaveu en entrevistes a YouTube de creadors de continguts, tiktokers, pòdcasts, etc. De fet, en ple 2024, cap partit / candidat / institució catalana rellevant disposa d’avui, d’un pòdcast propi. En un context de desinformació creixent, i de major exigència ciutadana respecte als seus representants públics, els governs / administracions d’aquí tenen equips específics per tal de respondre i gestionar la correspondència ciutadana (via carta o e-mail), però no per contestar una pregunta a qualsevol xarxa social, i no diguem ja fomentar la participació o el diàleg amb la ciutadania via xarxes socials, com fan altres governs autonòmics, sense anar més lluny. O, per acabar-ho de rematar, hi ha ‘molta preocupació’ sobre la dretanització de la generació Z, però encara tenim, avui dia, líders polítics i fins i tot ministres de joventut, sense canal o sense estratègia a TikTok.