El passat dimecres, els moranovencs i moranovenques vam commemorar per primer cop la data del 3 d’abril, que marca el naixement de la nostra vila, ara fa cent noranta-quatre anys. El 1830, els nombrosos masos dispersats en aquesta banda de riu i l’incipient nucli urbà van aconseguir la seva independència, trencant els lligams administratius que els unien amb la que ara és la capital de la Ribera, Móra d’Ebre. Per aquesta raó al meu poble se l’identifica també popularment amb el nom dels Masos, que referencia el seu origen. Els motius d’aquesta voluntat d’escissió dels seus habitants van ser els econòmics, ja que l’Ebre dividia administrativament el territori i els pobladors d’aquesta banda havien de tributar per duplicat a dos corregiments diferents, al circumscrit a Tortosa, pel fet de formar part de Móra d’Ebre, i al de Tarragona, a conseqüència de la seva ubicació, a l’altra riba del riu. La regidoria de cultura del consistori actual ha decidit que el moment, perfectament datat i documentat, mereixia ser reconegut com a tal, i aquesta primera celebració, ha estat tot un èxit.
Tots, a títol individual guardem fotografies i vestigis personals que, amb el pas dels anys, es converteixen en testimonis immaterials del nostre pas per ves a saber a on, i ens recorden que algun dia vam ser-hi, que hem estat aquí, conscients que tot és caduc i acabarà desapareixent, com nosaltres. De la mateixa manera, els pobles i comunitats necessiten referents, signes d’identitat que els vinculin a un passat i espai comú i els uneixin en el seu present. L’atzar ens ha fet coetanis i fills d’un mateix paisatge, on convivim plegats, com d’altres animals al costat dels seus congèneres, que necessiten a prop per moure’s segurs. Som éssers gregaris, animals socials, i ens cal sentir-nos acompanyats pels nostres. En aquest sentit, els símbols identitaris ens cohesionen i esperonen a construir-nos plegats i a treballar i progressar per a un futur comú.
Personalment, odio tot allò que fa tuf de pilota, soc incapaç de seguir amb atenció els noranta minuts d’un partit de futbol i, ni entenc ni tinc gens d’interès a entendre com funciona un fora de joc, però quan el protagonista a la gespa és el Barça i s’hi juga una fita important, soc la primera que s’envolta amb la bufanda blaugrana i crida “xuta a porta!”, com ho feia mon iaio, plantat davant el televisor. Però, amb tota probabilitat, si hagués nascut a Dos Hermanas, seria una acèrrima seguidora del Sevilla o el Betis, i em calçaria cada abril un virolat vestit de flamenca, al costat dels meus veïns. Però l’escenari de la meva travessia és (per voluntat pròpia) Móra la Nova, al costat de l’Ebre, vorejat de fruiters que mamen de les seves aigües i dibuixen estampes policromades, en un espai únic a tocar de l’embarcador, on els ànecs busquen el galatxo més tranquil i el turonet de Sant Pau, a dalt de tot, presideix ufanós el terme envoltat dels masos que el van veure créixer. I escullo, cada octubre, el millor vestuari per santificar i donar la benvinguda a la Fira, que s’ha fet gran dècada a dècada, com el meu poble. I no és xovinisme, simplement, tots, o gairebé tots, necessitem estimar-nos allò que sentim nostre i mimetitzar-nos amb els que ens acompanyen en aquest camí finit. N’hi ha moltes, milers, de postals idíl·liques que recorren el mapamundi més boniques, però la meva és aquesta i aquí estan els meus, i tindre referents que ens cohesionin amb els nostres sempre ajuda a enfortir-nos per caminar plegats.
Convido als nostres joves a no apartar-se d’aquests camins i a tots aquells que vulguin tornar a néixer, a fer-ho a casa nostra o en qualsevol dels pobles que dibuixen els perfils riberencs, i lluitar junts per esvair el fantasma del despoblament, que ens amenaça tossudament, perquè el futur se’ns presenta incert.
Així doncs, celebro la commemoració d’aquest primer 3 d’abril a Móra la Nova, que ens enforteix com a comunitat, i desitjo que la de l’any vinent, sigui encara millor.