Dilluns de Pasqua hem pujat fins a l’ermita del Remei a menjar la mona. Costa amunt, en arribar gairebé a l’alçada de la plaça, unes cintes blanques i roges delimiten tres bancals, on recentment s’han recuperat les restes òssies de cinquanta-set soldats. Van morir entre l’estiu i la tardor del 38, de les ferides de la batalla de l’Ebre, segurament joves, amb una vida per davant que no van tindre. En record seu, hem deixat un ram de flors a la soca d’un auliver i hem pensat que aquest lloc és més sagrat, ara.
Ens ha costat arribar al temple. Ens hem aturat a saludar antics alumnes que han fet les vides lluny i han tornat per uns dies, en aquesta setmana de passió i resurrecció, que celebraran a les postres, en el ritual de renovació de la vida que és la menja de la mona amb l’Ou de Pasqua.
Cal fer una bona estona de cua per arribar fins a la imatge. Molta gent li besa el peu esquerre, que aguaita sota la túnica blau marí amb estels daurats. Un pobre ateu com jo només s’ho pot mirar assegut a primera fila, per copsar la fascinació de la feminitat, de la força primigènia de la vida. És difícil no sentir simpatia per la mare amb l’infant al braç, per la dona amb la gràcia de totes les dones que es concentra en la Mare de Déu. Per prejudicis sexistes medievals, en castellà insisteixen en la idea de la Virgen, com si la virginitat fos un atribut superior a la maternitat del déu que es va fer home, segons diu l’Evangeli.
Sense saber-ho, saludem en Maria les antigues deesses mediterrànies, Isis, Ixtar, Astarté, Demeter, Afrodita, Gaia, la força de la fertilitat, tan poderosa que va atemorir els homes, que la van voler amagar i oblidar, amb l’ascensió dels déus mascles, Cronos, Zeus, Júpiter, Elohim, Jahvé. Llavors, per justificar el naixement del món, van haver d’inventar cosmogonies absurdes com la creació des del no res, ex nihilo, quan tothom sap que sense femella no hi ha vida, de manera que els cristians ho van voler apanyar d’alguna manera, amb el retorn de la mare Eva, Maria, l’adolescent que miraculosament havia de parir el déu nen, segons Lluc.
Els primers cristians no van practicar la veneració mariana, per la por que tenien encara de les deesses gregues i romanes, massa sensuals i massa desinhibides per al patriarcat religiós. Va ser al concili d’Efès, el 431, que la Mare de Déu començava a tenir protagonisme, en ser proclamada “Theotokos”, “la que dona a llum a Déu”, la mare humana d’un fill diví, intermediària entre el creient i el Déu totpoderós. I a partir del segle XII, la pintura i l’escultura van fer de Maria la icona tan representada com la de Jesús, amb escenes i motius que omplen els museus del món: l’Anunciació, el Natalici, la Maternitat, Canà, la Crucifixió i l’Assumpció.
Hi ha advocacions espanyoles que resulten francament desconcertants, pel seu caràcter militar
Només a la Península Ibèrica hi ha més de vint-i-dos mil advocacions marianes. La de Montserrat i la del Remei tenen les nostres preferències, la primera per la seua simbologia nacional i el poderós exotisme de les verges negres, mentre que la del Remei, que venerem a Flix, Alcanar, Alcover, Caldes de Montbui o Alacant, és una marededeu amable, plena de tendresa que guareix els mals, com indica el seu nom. També va ser de les primeres venerades a Amèrica, juntament amb la de Guadalupe. És difícil sostraure’s al pathos de la Mare de Déu dels Dolors, la Mater Dolorosa, amb la seua vigorosa desolació i, alhora, amb la tendresa de la mare amb el fill mort que Miquel Àngel va expressar genialment a la Pietà, potser la figura més sublim que s’hagi esculpit.
Hi ha advocacions espanyoles que resulten francament desconcertants, pel seu caràcter militar. Hi ha la de Covadonga, que diuen que va ajudar a derrotar els sarraïns l’any 722, en una batalla probablement inexistent. Hi ha la del Pilar, patrona d’Espanya i de la Guàrdia Civil, o la Immaculada Concepció, patrona d’infanteria, per alguna raó difícil d’entendre que relaciona la puresa virginal amb l’ardor guerrer. A Màlaga tenen la Virgen de la Victoria, patrona de la ciutat, que diuen que va ajudar els Reis Catòlics a conquerir-la, el 1487, i fins i tot, dona nom a una cervesa lleugera, d’un daurat clar i transparent, “creada el 8 de setembre de 1928 en el dia de la Virgen de la Victoria, de ahí su nombre”.
Mostren feminitats antimaternals, amb el caràcter salvatge de les amazones, arqueres formidables que es tallaven un pit per tirar millor les fletxes, o de les valquíries, que duien al Valhala els guerrers morts en combat. Perquè són l’expressió d’una cultura definida històricament pel conflicte i l’exclusió, amb mites fundacionals que mesclen la religió i el militarisme, que persisteixen, encara, en la societat pre o post-democràtica que canta “a por ellos”.
Xavier Vega, filòsof