Esta Pasqua, l’eclipse remou!
Seguim en lo mood remogut on fire. Durant aquests quaranta dies desèrtics de sentir, depurar i soltar les màscares carnavalesques, hem donat la benvinguda al nou any astrològic amb l’entrada del sol al signe d’àries, l’equinocci de primavera, que enguany ha caigut el 20 de març, Dia Mundial de la Felicitat, i ens hem plantat a Setmana Santa per tot lo alt, en plena temporada d’eclipses, la temporada dels miracles, quan cauen los vels. Aquí no hi ha resurrecció que valgue, ni al tercer dia. Se acabó lo que se daba, my darling.
Una part de tu no vol amollar i l’altra, no té on agafar-se… c’est la vie. Lo que tingue que ser que sigue i lo que no… que s’ho emporte l’eclipse! Hem començat l’última setmana de març, a les 8.00h del matí de dilluns, amb la primera ancadeta còsmica de l’any: eclipse de lluna plena a balança. (Un eclipse té el poder de tres llunes plenes… Lo notarem dies. Sí, sí! Que Déu mos agafe confessats!).
És el segon de l’eix àries/balança. El tercer serà solar, el dia 8 d’abril, al signe d’àries. La clau aquí està en posar la mirada en els vincles, no només de parella sinó en la revisió de qualsevol tipus de relació important a les nostres vides, principalment en les que no hi ha evolució. Esta llum/obscuritat eclipsa i revela coses i situacions que ja fa temps que estan passant. Només si actuem des de l’autenticitat acabarem vivint de veritat.
Hi ha una sensació genèrica de tot o res. Que sí, Romeo, que una aventura és més divertida si huele a peligro però si al mateix temps és casa i cobijo. Ha arribat l’hora de prioritzar-nos i triar algú que parle el mateix idioma que natros. Més que res per no haver d’estar constantment traduint la nostra ànima.
El món està ple de gent interessant que guarda silenci i de persones sense res a dir que parlen massa
La setmana passada, aprofitant que estava per Tortosa, vaig quedar en una companya per posar-nos al dia. I a la meitat de la conversa, ella, en aquella espontaneïtat que tant la caracteritza, sense més ni menys, me solta: Tu, vals més pel que calles que pel que parles. Si en feia de temps que no escoltava esta frase, i menys que me la diguessen dirigida a la meua persona. Si jo trobo que em passo el dia cascant! La veritat? Me va descol·locar.
De camí cap a Sant Jaume, vaig seguir donant-li voltes… El món està ple de gent interessant que guarda silenci i de persones sense res a dir que parlen massa. I, pensant-ho bé, potser sí que al final li hauré de donar una mica la raó. És veritat que cada vegada sóc més conscient que tota opinió reflexa la nostra història, convertint cada judici en una confessió. Realment, vivim en la història que mos contem.
Parlar evita sobrepensar i fer Pasqua abans de Rams. Estalvia malentesos. Treu de dubtes. Calma. Sana. Aporta claredat i pau mental, que prou falta ens fa. Qualsevol cop de l’ou de Pasqua al tercer ull és més sa que l’etern limbo de la incertesa. Ara, hi ha un llenguatge que va més enllà de les paraules, i quan més has de parlar és que pitjor t’estàs explicant. No sé si m’explico. Els fets i les mirades parlen per sí soles.
Seguint la línia dels dos últims articles, avancem dos lletres més a l’abecedari. I estos dies, amb els ous a les mans –qui en tingue- deixem de fer la mona i en el moment de l’Aquí em pica (i em rasco), aquí em cou… preguntem-nos: Què em cou? On em fa mal? Quina és la ferida? Pot ser un doloret físic com intern, més intens…
A mi, estos dies me cou l’ull. Sí, tinc una molèstia que va i ve a l’ull dret. Banys de mançanilla, gotetes i presa de consciència. Ja us ho podeu pensar, no? De seguida vaig començar a buscar el perquè d’esta coïssoreta. Si és l’ull, està relacionat amb la vista. Ara, què he de vore? Parlant i desxifrant en la meua coach/terapeuta personal, Bea, una amiga/far que m’acompanya i a qui li agraeixo de tot cor la seua llumeta i saviesa, he entès que em cou vore com s’està eclipsant la relació, causalment, amb un dels meus vincles. Me molesta vore la gestió de la situació, per dir-ho d’alguna manera.
I ara, en tota esta informació, què puc fer per a saltar de pantalla? Pos, posar la bala o esperar a que el pròxim eclipse del dia del cumple de ma mare accelere el procés. No existeix l’opció “correcta”. Ho sé. Existeix una elecció. Tot dependrà de les ganes o no de jugar-me-la, tot i no haver garanties de trobar-hi aigua a la piscina (i no precisament per la sequera). Però quedar-me a la meitat no és una opció.
Dale al play!
Tere Llambrich
Jurista astrolover