Degradació, descrèdit, deshonor, deshonra, impopularitat, mala fama, mala reputació o vergonya, són sinònims de desprestigi. Són conceptes que ningú voldria assumir com a propis, quan l’afecten i li atribueixen. Són termes que van molt més enllà del que fins ara, benèvolament, en dèiem desafecció, el sentiment subjectiu d’impotència i de falta de confiança que tenia bona part de la ciutadania respecte al món de la política. I això és el que s’ha culminat aquesta última setmana a Catalunya i a l’Estat espanyol: s’ha traspassat la línia roja i ja no és desafecció, és desprestigi generalitzat el que impregna la política.
Avui grinyolen com mai els discursos de servei públic i d’interès general; i qualsevol parlament hauria de començar demanant perdó pel que ha passat aquesta Setmana Tràgica per a la política ben entesa
Els milers de milions de recursos públics pressupostats -i pel camí d’executar-se-, que els ciutadans han perdut injustificadament per al seu benestar, són tan extensos i generalitzats, que no hi ha mitges tintes ni excuses o explicacions que valguen. És tan flagrant, que fins i tot un ministre o conseller, un diputat o senador, i fins i tot un alcalde o regidor, avui s’hauria d’avergonyir de dir-se representant de la voluntat popular.
Avui grinyolen com mai els discursos de servei públic i d’interès general; i qualsevol parlament hauria de començar demanant perdó pel que ha passat aquesta Setmana Tràgica per a la política ben entesa. Pot sorprendre aquesta generalització, perquè no tothom ha tingut la mateixa responsabilitat, i menys quan parlem de la retirada dels pressupostos generals de l’Estat i de Catalunya. Però el que ha passat és com una esmena a la totalitat, perquè tot allò que costa mantenir la democràcia sembla ara com un malbaratament de recursos (per l’incompliment d’un contracte bàsic basat en la confiança ciutadà/votant-polític), perquè s’ha perdut de la forma més ridícula el retorn en serveis i benestar.
Tothom que es consideri polític, i milite o sigue càrrec d’un partit, té la seua part de responsabilitat en el relat acumulat els últims deu anys, en la pèrdua de credibilitat generalitzada, tant si és per acció com per omissió. Perquè, davant de la ciutadania, ha quedat del tot evident que la biga mestra de qui participa de les estructures dels partits polítics -tots sense excepció-, és el manteniment del seu propi status quo: quota de poder, tactisme electoral, sou indirecte (pagat per tercers, els ciutadans), i grans dosis de demagògia, maquillatge, màrqueting o retòrica, per anar marejant la perdiu una vegada i una altra, mentre van passant legislatures i mandats. El pacte, l’acord, la negociació, no són imperatius, són instruments que s’utilitzen en benefici propi (d’uns pocs); i encara que els beneficiaris siguen pagesos, iaios, escolars, empresaris o funcionaris, se’l sacrifica quan interessa, per continuar al poder.
Cal instaurar les llistes obertes per acabar amb el sectarisme de tots i cadascun dels partits polítics, obligant-los a regenerar la funció pública, obligatòriament
És una vergonya clamorosa el que ha passat (la diputada Jessica Albiach serà recordada per això la resta de la seua trajectòria), i ara ja només hi caben solucions estructurals per recuperar la confiança. Una de molt clara és que cal limitar, per llei, la participació en la política a vuit anys. Una altra, que cal instaurar les llistes obertes per acabar amb el sectarisme de tots i cadascun dels partits polítics, obligant-los a regenerar la funció pública, obligatòriament. I una tercera és que, quan es perjudica els ciutadans d’aquesta forma tan descarada, els danys s’han de penalitzar o assumir pels responsables directes, restant-los dels ingressos que rep el seu partit per concórre, i si cal del patrimoni (que el 9-N va demostrar que si es pot identificar). Si per a pressupostos menors de quinze mil euros (per salvaguardar als interventors) ha estat possible, per què no amb qui incompleix o boicoteja tots uns pressupostos generals?
Davant de la pèrdua i desaparició dels models ideològics purs, inspirats en els grans principis socials transformadors que ha permès disfrutar el bo i millor de la democràcia, ja només podem apostar per una regeneració demogràfica i generacional que situe selectivament als millors davant les institucions públiques, tot i el perill que això pot comportar en un món on el feixisme i el populisme torna a créixer. Perquè, el que ha passat aquesta setmana ens aboca als peus dels seus cavalls, els d’unes autèntiques feres, rabioses i immorals, que només esperen fagocitar les engrunes que pot generar una desesperació generalitzada. Una desesperació provocada per ments irresponsables. Aquelles que no tenen en compte un principi nuclear: no es pot girar l’esquena i incomplir el contracte ciutadà-votant/polític, perquè si es traeix aquesta confiança, el nucli pot saltar pels aires. Davant d’aquest panorama, un cop més, la democràcia ens interpel.la a tots individualment, per a que donessem un pas endavant. I l’hem de fer. Perquè confiar-ho a la Justícia (de qui ja parlarem), és també una opció no regenerativa, com és més que evident.
