“Tant que crec en la política i tant que m’està avergonyint. Tant que la considero la solució i tant que s’està convertint en el problema” . Així tuitava el 13 de març Quim Brugué, politòleg al que segueixo en referència al moment que estem vivint.
“Creguis o no creguis en aquesta democràcia de fireta, que 135 tios que cobren a NOSALTRES no es posin d’acord en com gastar milers de milions NOSTRES i ens enviïn a votar-los altra vegada és penós. Feu la vostra feina, desgraciats”. I així tuitava (amb un altre to) el 14 de març Pau Lloch, economista al que també segueixo, en referència al mateix moment.
I així estem, amb unes eleccions convocades perquè aquells i aquelles que tenen el privilegi, i sobretot, la responsabilitat de gestionar els recursos públics, decideixen que els seus interessos privats i d’estratègia de negoci, són prioritaris a la tasca per la qual estan “contractats i contractades”….I no passa res, acceptem amb total resignació que tota aquesta gent ara es passin dos mesos amb els mateixos ingressos i sense feina més enllà de lluitar per a aconseguir, primer, que els tornin a col·locar en llocs de presumpta sortida a les llistes electorals, i segon, muntar les firetes i màquines de fum per a convèncer a la majoria que ells i elles són la solució definitiva (ara sí) per a gestionar els nostres recursos i fer-nos gaudir del millor estat del benestar possible… Una vegada ens poden enganyar, dues ens podem equivocar, però tres ens hem de fer mirar si tot ens funciona bé al cervell.
Ja fa molts anys que hi ha molt poc nivell a la classe política en general a diferència de quan jo vaig donar el pas a fer política significada
Ara us diré alguna cosa que quan era jove em molestava molt sentir-ho de la gent gran, però és així, ja fa molts anys que hi ha molt poc nivell a la classe política en general a diferència de quan jo vaig donar el pas a fer política significada (ja retirat fa més de set anys). Llavors em feia goig i molt respecte, escoltar i aprendre de tota la gent, fos quin fos el seu color, on es notava el nivell i la seva capacitat que feia que escoltar-los fos un regal, i ara, no només aquí, sembla que tot això s’ha convertit en una mala barra de bar brut on el més sensat és l’escuradents del terra, perquè només cal veure amb el que s’han convertit les sessions de control de cada dimecres del Congreso de los Diputados, i del Parlament de Catalunya poc a dir, perquè algú pot dir-me que fan allí? Des d’aquells quants segons de si sí, de si no, alguna cosa significativa? perquè ni “macarres” nouvinguts a l’hemicicle aguanten la somnolència que genera, que es sembla més a una mala gestoria que no ha sabut veure el pas del temps.
En una bufada hem perdut els pressupostos més d’esquerres mai proposat a Catalunya i el pressupost estatal del Govern més d’esquerres possible amb una pressió brutal de la dreta més extrema i tota la seva aura
Molts cops em diuen que el reflex d’un col·lectiu, és el reflex de la societat, i segurament, és així.
En una bufada hem perdut els pressupostos més d’esquerres mai proposat a Catalunya i el pressupost estatal del Govern més d’esquerres possible amb una pressió brutal de la dreta més extrema i tota la seva aura, i encara que als d’aquí ens importi poc, hem vist caure també el de l’Ajuntament de Barcelona… digueu-me pragmàtic però això em sulfura perquè em demostra que dels que més confiava, que dins de la seva bombolla, pensaven amb la majoria social que més necessita l’impuls del bé comú i públic, doncs han demostrat que tampoc, que la seva butxaca abans dels presumptes principis (ai aquelles discussions de purs i més purs i purs dels més purs…), i també disculpeu els conversos (dit d’una persona que ha canviat de ideologia o de corrent) de fa quatre dies, però ara tornar amb la matraca del més independentista, per als que ho hem estat des de sempre pensant amb una societat més lliure, igual i fraterna, això del messies que separarà les aigües (si aquesta vegada el va bé) a diferència dels que aquí van patir a les seves pells la presó, es fa una mica costa amunt.
Per tant, tots aquells i aquelles que teniu dos mesos de sou per a vendre motos, parleu a la gent d’aigua, d’educació, de sanitat, de pagesia (no freneu), de feminisme, de gent gran, de cultura, de treball, d’indústria, d’immigració real, de model turístic i del Hard Rock, que sembla ser que tot un país depèn d’això, ara bé, que si fem cas als números d’escons contraris, ens faltaran taules per a jugar al black jack… en definitiva, de quina societat voleu construir amb els recursos que us oferim, dins del límit del món global i capitalista en el que vivim, de què ens oferiu per a viure el millor possible, que encara que molts no heu tingut un altre sou més enllà de la política, el dia a dia de la gent comuna agraeix quan sou capaços de millorar-nos la vida gràcies als nostres recursos.
Tot anirà bé, deixeu la matraca.