Aquest número que correspon a la població total de les Terres de l’Ebre, i que significa molt per nosaltres, és poca gent si ho comparem amb la que viu a l’Àrea Metropolitana de Barcelona on hi ha poblacions que superen aquesta xifra amb escreix. Això darrer, algú m’ho ha deixat entreveure avui i és el que m’ha empès a escriure aquestes quatre ratlles, ja que darrera aquest comentari aflora una veritat eixordadora: o ens defensem “lo” nostre o ningú ho farà per nosaltres.
És difícil escapar del centralisme que suposa per nosaltres el de Barcelona, i per tant, haver de viure dia a dia aquest greuge perquè no som menys que uns altres encara que visquin en entorns urbans més poblats. Lamentablement en som testimonis i ho patim en lo quotidià, en aquelles coses que ens donen qualitat de vida i ja no dir en infraestructures i equipaments. Els dono alguns exemples:
Necessitem un nou Hospital, un hospital del segle XXI amb totes les especialitats cobertes i que sigui universitari. No cal que parlem ara de la manca de professionals mèdics que no volen venir, ja que no veuen futur a les nostres Terres. Es veu que els del sud no ens mereixem un sistema de salut pública d’excel·lència. Hem de donar gràcies que ens vulguin ampliar el que ja tenim i davant de qualsevol emergència greu cames correu amb l’helicòpter o ambulància cap a Tarragona o Barcelona.
Estem passant per una sequera que feia anys que no patíem. Des de la Generalitat ningú ha buscat solucions ni s’ha preocupat d’un fet tan cabdal com pot ser una situació greu de sequera. Ara ja la tenim aquí, de nou, a conseqüència del canvi climàtic, i que serà cíclica i el cert és que des de l’últim govern presidit pel PSC amb el president José Montilla, en què es va fer l’última dessaladora, ningú ha fet res. Però sembla que els del sud tenim l’obligació moral de transvasar la nostra aigua cap allà.
Poso aquests dos exemples, en primer lloc, perquè algú avui també m’ha insinuat que potser si volem una cosa, també hauríem de cedir en l’altra… i jo em nego al fet que sigui l’aigua perquè l’Ebre ja no dona més de si.
Però seguim… Som els proveïdors d’energia de la resta de Catalunya: parcs eòlics, torres d’alta tensió, centrals nuclears. Aquí, deuen pensar la gent d’altres províncies catalanes que ens fa molta il·lusió tenir totes les muntanyes plenes de molins de vent i plaques solars.
Perquè, almenys hi hagi un retorn per a les Terres de l’Ebre, per desenvolupar projectes econòmics el PSC ha impulsat la Llei del Fons Nuclear, amb 60 milions d’inversió anuals al nostre Territori. Un 10% d’aquest destinat a projectes d’interès estratègic del territori, per tal de millorar el desenvolupament econòmic de les Terres de l’Ebre. És de justícia tenir almenys aquest retorn, però sembla que tampoc ens ho mereixem i el Govern de la Generalitat només ens posa bastons a les rodes per a poder accedir als Fons.
Tothom ens diu que tenim potencial. Gràcies pel complit, però això ja ho sabem. Però si aquest potencial no s’acompanya d’un sistema d’innovació que faciliti la transferència del coneixement que imparteixen els centres formatius al teixit econòmic ni polítiques que prioritzin l’R+D+I empresarial, quina competitivitat podem tenir? Quins llocs de treball de qualitat podem generar?
I així podria continuar fins a perdre el compte dels greuges territorials que rebem dia si i dia també.
Amb aquesta petita reflexió d’anar per casa em dirigeixo, doncs, als 185.000 habitants de les Terres de l’Ebre. Seguim com sempre o posem fil a l’agulla?
Lídia Ferré
Advocada, candidata del PSC al Parlament de Catalunya, i regidora de l’Ajuntament de la Sénia