Acabo de llegir un magnífic article de la periodista Marina Pallás al Diari de Tarragona. El seu titular és segurament sorprenent per a moltes persones del territori nascudes a partir de la dècada dels 80: “50 anys del Casal que va canviar Tortosa”.
Aquesta gent, majoritàriament menor de 40 anys, es pot preguntar què dimonis va passar en aquell casal, en aquell claustre presidit per una llimera que sobreviu apuntalada amb pals de ferro. I si pregunten a qui encara està amb disposició i coneixement per respondre, descobriran el perquè d’aquest encertadíssim titular.
Aquesta gent, majoritàriament menor de 40 anys, es pot preguntar què dimonis va passar en aquell casal, en aquell claustre presidit per una llimera que sobreviu apuntalada amb pals de ferro
La memòria històrica ha estat capitalitzada durant els darrers anys pels esdeveniments d’una mal anomenada Guerra Civil (no hi ha guerres civils, ni santes ni justes). Avui aquesta memòria es comença a centrar en les dècades dels 60, 70 i 80, essencials per entendre les transformacions que ha anat patint la nostra societat, ja fora de la postguerra, des dels darrers anys del franquisme a la recuperació de les llibertats democràtiques, passant per una transició avui injustament mancada d’anàlisi profunda.
Aquest dèficit d’anàlisi, de foment d’esperit crític, de la creació i el pensament lliure ens ha portat a un món local i global en què ens hem desencisat del sentit més noble de la política i de la lluita per canviar les coses, convençuts que res té solució. Amb un twit o un instagram ja pensem que hem fet la feina, la pressa mata l’interès, la curiositat i el suport; les plataformes deixen sense màgia el cinema, a la tele hi ha tanta eufòria que no queda temps per parlar de música… En l’àmbit més universal, la neutralitat mata la justícia i la justícia es ven al millor comprador. I alguns governs europeus intenten convèncer sobre la necessitat d’invertir en armament a una ciutadania impassible, estressada i a la vora del KO. Dit d’una altra manera i en llenguatge del gran German Coppini, un dels cantants i compositors més significats del pop dels 80, ‘Malos tiempos para la lírica’.
Alguns governs europeus intenten convèncer sobre la necessitat d’invertir en armament a una ciutadania impassible, estressada i a la vora del KO. Dit d’una altra manera i en llenguatge del gran German Coppini, ‘Malos tiempos para la lírica’
Per a la comprensió del com i el perquè hem arribat fins aquí, és necessari i saludable remoure en el nostre passat més pròxim i també el que hem oblidat més ràpidament. És per això que resulten regeneratius els treballs com els de Marina Pallás, una cronista que s’ha posat al costat de l’anàlisi acurat i detallista enfront la immediatesa que exigeixenen els nous temps. Us recomano el deliciós treball ‘Mig segle sense el Coliseum de Tortosa’ (també publicat al Diari de Tarragona) o els llibres ‘Antonio Roca. Lo retratista del Rastre’ o ‘Contacto. La història oficial’, elaborats en companyia d’un altre imprescindible com és el grafista Quimo Panisello.
Per entendre la Tortosa d’avui cal saber què va significar i què és va coure al Casal Tortosí, potser de la mateixa manera que a Amposta caldria refrescar les històries que van forjar.se al Llar; punts de reunió, autèntiques àgores d’aquestes que tant enyorem i que han estat substituïdes pels adictius grups de watsap.
Però bé, jo no us volia parlar del Casal Tortosí, sinó donar la benvinguda a periodistes com Marina Pallás i la seua passió per aquesta nova etapa de retrobament amb la memòria històrica.
Arturo Gaya. Periodista i músic.