És diumenge i ja són les 20.38 de la nit, hora en què el cotxe es converteix en una màquina del temps, portant-me cap a una nova setmana laboral a València. No és senzill, cada diumenge, acomiadar-me de casa i de la calidesa dels meus, però els del delta de l’Ebre ja ens hem acostumat a aquesta rutina. En molts casos, ens han obligat, sense deixar-nos escollir. Mentre accelero i fixo la velocitat a 120 km/h, reviso el retrovisor i repasso els records del cap de setmana, amb una barreja d’agraïment i melangia per les terres del Delta. Quina sort la nostra de néixer aquí! Però, quina llàstima no poder-ho viure cada dia. Marxar implica somiar amb els paisatges de casa nostra, amb el gust de l’arròs, la col i els fesols, i amb els passejos pels barris d’Amposta i els seus contrastos, on, fins i tot, un “matalap” pot ser part del paisatge urbà. La ribera em crida també, amb els seus arrossars i la platja del Fangar, amb el far al final com una guia segura en la foscor, protegint la badia com un guardià silenciós. I arribem al final, allà on l’Ebre es fon amb el Mediterrani, en una abraçada càlida i eterna. Però no tot és idíl·lic quan el de darrere et toca el clàxon i et fa “les llargues”. Toco lleugerament el fre i em desperto del somni deltaic, preguntant-me què farem amb els nostres temors i fragilitats territorials. Trobarem finalment la sortida? En som tots conscients en la cruïlla en què ens trobem? Qui sap, potser alguns encara es pensen que el riu ens guiarà cap a nous horitzons i serà la solució.
Quina sort la nostra de néixer aquí! Però, quina llàstima no poder-ho viure cada dia
Enmig de la complexitat aclaparadora del problema que ens envolta, opto per la claredat i el ser directe i concís, ja que ens enfrontem a un repte que no tolera discursos interminables ni debats sense fi, sinó que demana respostes concretes i decidides. Lamentablement, fins ara, la nostra terra ha mancat d’aquesta claredat i determinació, atrapada en la voràgine de la confrontació partidista i l’enfocament miop dels agents de canvi governamentals. A aquests, els hi hem de ser agraïts, ja que gràcies a tots ells, avui ens trobem en una bifurcació, on cap de les sortides sembla conduir a l’èxit. Sí, tant hi és quin triem. És trist reconèixer-ho, però han arribat tard. El problema que una vegada van considerar llunyà, avui, en el present, ens converteix en víctimes de la seva inacció i egocentrisme partidista.
Conduint per aquest camí, decideixo agafar la primera sortida i em trobo amb un Delta dependent. Dependent del turisme, que es recolza en el seu paisatge, fauna, biodiversitat, cultura, gastronomia i tradicions. Però, també dependent del conreu de l’arròs i l’agricultura. I és que la dependència sectorial en una regió no és només un risc, sinó una alarma social. El Delta està en alerta vermella a causa de canvis en el cicle hidrològic, terres i aires més càlids, l’escalfament i acidificació del mar, alteracions en els corrents marítims, temperatures extremes i l’augment del nivell del mar. Sí, tot el Delta està en perill a causa del canvi climàtic, i l’economia de la regió corre un risc exponencial. Perquè tenir un territori tan fràgil i vulnerable, així com posseir el riu més intervingut d’Europa, són factors clau que expliquen l’escassetat de sediments que arriben a la desembocadura i alimenten un Delta que retrocedeix cada vegada més, posant l’alarma social, climàtica i econòmica en tots els seus vessants i des de l’òptica més holística. I és que, un Delta en retrocés és la pèrdua paisatgística, l’impacte negatiu en l’economia, la negligència pel turisme, la desaparició del cultiu i el ressentiment d’un poble que ni els seus l’han escoltat. Quina impotència!
Però l’Ebre, avui, encara té més tenebres i foscor que resplendor. Sí, és una mica trist, però cal encarar la realitat amb valor, encara que també amb una decepció inexorable. Mentre condueixo, el camí em retorna a la bifurcació. I és que, sense cap mena de dubte, sembla un cercle sense sortida. Tot i això, amb el coratge de reconèixer la realitat integral del Delta, decideixo prendre l’últim camí, amb la poca esperança que ens pot alenar a continuar.
Marxar cada diumenge del Delta, per a molts, no ha estat una opció, sinó una obligació
Només a un quilòmetre de prendre el segon camí, em trobo amb el primer obstacle: el problema demogràfic, el despoblament i la pèrdua de talent. Tot i que podria semblar una bona notícia – per fi! – segons comunicacions del Centre d’Estudis Demogràfics, no ho és. És una simple paradoxa quan se’ns indica que el despoblament s’alentirà perquè en alguns pobles cada vegada queden menys persones per marxar. És llavors quan, amb una reflexió més profunda, torno a caure en els pensaments en què marxar cada diumenge del Delta, per a molts, no ha estat una opció, sinó una obligació.
I és que, creieu que hi ha hagut alguna reflexió sobre els models de desenvolupament i gestió municipal? Amb franquesa i humilitat: No! La falta de reflexió i d’inacció acaba provocant que marxin els joves més formats, per a compensar-ho amb mà d’obra poc formada o directament subsidiada. I de què servirà tenir un territori en mans d’una mà d’obra poc formada i dependent a sectors econòmics majoritàriament subsidiats? De què servirà ser terra de conreu i de turisme quan el territori va desapareixent? De res, absolutament de res.
I és que ara, tot i que sembla que des de fa uns anys hi ha un ampli consens institucional entre ens locals, autonòmics i nacionals, han anat transcorrent els anys i com que la inquietud per les coses només és en temps d’eleccions, tot està per fer. ¿O no sembla curiós que la setmana que s’anuncien eleccions a Catalunya, ens visitin al nostre territori el conseller del partit del govern català i la ministra i vicepresidenta tercera del govern espanyol? Casualitat, ja ens podem pensar que no és. Perquè, en política, no hi ha res casual, ni imprevist ni accidental. I en aquest punt, no hi ha millor alternativa que recordar les paraules d’Àlex Farnós, biòleg i museòleg, quan deia “van transcorrent els anys, i com que les eleccions són la nova mesura del temps i de l’interès per les coses, tot és a mig decidir i no es fa res durador”. Quina saviesa.
Ara, el temps és urgent, però ja arribem tard. Només ens queda continuar mirant cap a una altra banda mentre el nostre Delta va desapareixent, gradualment, davant dels nostres ulls, a la vegada que agraïm als governants el seu desgovern i falta d’unitat.
Christian Llobat Galiana
Professor universitari i doctorand