Aquest article m’hagués agradat poder-lo escriure aquest mateix dilluns, sabent el resultat de les eleccions d’Euskal Herria ja que semblen que hauran estat molt interessants. Per primer cop, l’hegemonia vasca del PNV (sembla ser) que es decantarà cap a EH BILDU. Tot i així, si no fos el cas, i el resultat, en termes de xifres afectades per la llei electoral vasca que atorga els mateixos escons a cadascuna de les circumscripcions electorals sense distingir el nombre d’habitants, i per tant, aquell “espai” més conservador però poc “humanitzat” pot donar un resultat fictici en qüestió de nombre, no ha d’amagar el resultat que demostraria la gran feina des de fa molts anys de tota la gent que des de postures plenament d’esquerres i nacionalistes han sabut aglutinar en un sol grup.
En aquest moment mediocre de la política, els dirigents d’EH BILDU són el millor per escoltar, sense necessitat de defensar cap estat euskalduna
A diferència de tota l’opinió pública subvencionada i partícip del relat, EH BILDU ha tingut la capacitat (molt difícil) de fer entrar al solc a tothom que defensava postures d’èpoques dictatorials, adoctrinar que l’única lluita possible és la lluita que està regida per les regles democràtiques, i no sé si ho coneixeu, però jo que he gaudit d’estades interessants des de fa molts anys (i segurament el considero el lloc on trobar-me si els mòbils deixen de funcionar), aquest fet té un mèrit molt gran.
En aquest moment mediocre de la política, els dirigents d’EH BILDU són el millor per escoltar, sense necessitat de defensar cap estat euskalduna. Com s’ha vist, el seu grup parlamentari al Congrés dels Diputats ha defensat a la gent comuna de tot l’Estat espanyol (i així segueixen) davant de les polseretes pàtries dels Cayetanos del PP i subvencionats de VOX (quin nivell, semblen falsos) , que defensa un model d’esquerres que té com a prioritat el bé comú, la racionalitat i el desig de decidir entre tots que volem ser.
Aquesta setmana comença a la nostra estimada Catalunya la campanya del Mercat de Calaf (si es complís el 10% de les pel·lícules que es conten crec que no ens caldria ni treballar) i sembla ser que tornarem a centrar-nos en coses que no serveixen per a tota la gent que cada dia els cal aixecar-se, anar a treballar (no és cap cosa dolenta), gestionar la família, tenir l’espai de lleure i dormir per a poder tornar a aixecar-se al dia següent.
A veure si som capaços d’entendre les coses més enllà de la bandereta
Sempre s’ha dit que els catalans ens emmirallem amb els euskaldunak, però sembla ser que el mirall està brut. Les eleccions euskaldunak han girat entorn si dreta euskara o esquerra euskara (per als que ja no van estudiar l’EGB vol dir si es defensa que els de sempre segueixen tenint privilegis o el concepte públic tingui sentit), tot i que el PSOE, que sembla que tindrà la “clau” (quins records) segueixi tenint l’esquerra només a les sigles si pot triar (a Euskal Herria es veu que el nivell intel·lectual és superior perquè la dreta extrema i l’extrema dreta cateta no té rellevància) i aquí, quin problema té l’esquerra independentista de confrontar contra la dreta independentista (presumptament). Quin dia es farà gran ERC, perquè sempre està pendent dels presumptes. Quant ERC es traurà el complex del germà gran. Que això no va de si tu més, que això ja ha quedat demostrat, el que ens cal és algú que ens faci avançar i que moure la bandereta millor a festes majors i dies assenyalats perquè com a País des de la matraca postconvergent hem caigut a nivells penosos i sembla que no som capaços d’engegar.
Per als més justets, tots tenim dos orelles, ulls, braços, mans, cames,….la dreta apreta i l’esquerra allibera, per tant, a veure si som capaços d’entendre les coses més enllà de la bandereta, que encara que aquesta els alimenta des de fa uns quants anys “exiliats” això ni avança ni fa País, mirem als “germans” euskalduna.