En els articles anteriors m’he ocupat de caracteritzar un territori transfronterer, les comarques de la diòcesi de Tortosa, i de definir-ne les dinàmiques sociolingüístiques que hi senyoregen. Una d’elles, la vinculada a la varietat geogràfica tortosina, ens remet a un procés de desdialectalització, això és, de pèrdua progressiva dels trets dialectals més prominents. Un canvi de fesomia lingüística que ofereix direccionalitats diferents en funció de l’àmbit administratiu de referència. Així, al nord valencià s’avança -de manera tímida- cap a una “valencianització” del model formal i al sud català, es produeix un procés d’orientalització (català oriental peninsular) del model referencial. He dit que els canvis operen en el model formal, tanmateix a poc a poc la col·loquialitat també s’hi ha vist afectada, sobretot en el conjunt poblacional que ha tingut accés a l’aprenentatge de la norma.
L’escola i els models orals dels mitjans de comunicació alguna cosa han tingut a veure en aquesta dinàmica comunicativa impulsada pels processos de normalització lingüística
Sembla clar, doncs, que l’escola i els models orals dels mitjans de comunicació alguna cosa han tingut a veure en aquesta dinàmica comunicativa impulsada pels processos de normalització lingüística. Val a dir, però, que els esmentats processos han tingut orientacions i intensitats diferents a Catalunya i al País Valencià. Mentre que a Catalunya hi ha hagut un consens notable al voltant d’incrementar la funcionalitat de la llengua més enllà d’allò que anomenem la socialització primària -a la llar i als entorns de més proximitat-, al País Valencià, en canvi, la llengua no ha aconseguit espolsar-se el caràcter de varietat domèstica i ha ocupat un espai de formalitat molt esquifit, amb la llengua castellana com a veritable llengua pública.
L’objectiu del treball era, doncs, esbrinar quin model de llengua s’emprava a les aules de les escoles de les localitats pertanyents a la Taula del Sénia
Aquestes consideracions venen a tomb de la publicació d’un treball acadèmic molt solvent d’Amanda Ulldemolins Subirats (La llengua estàndard a les comarques centrals del domini lingüístic català, 2021). La investigadora canareva va dedicar la tesi doctoral a donar caràcter empíric a una hipòtesi que determinats investigadors ja havien posat damunt la taula en papers diversos. L’objectiu del treball era, doncs, esbrinar quin model de llengua s’emprava a les aules de les escoles de les localitats pertanyents a la Taula del Sénia, una comunitat de parla on la llengua esdevé veritablement frontera o frontissa, en paraules del sempre clarivident Xavier Vega i Castellví. Els resultats havien de permetre esbrinar la integració de la varietat tortosina en l’estàndard oral vehiculat en el segment educatiu.
La nova ‘Gramàtica de la llengua catalana’ de l’Institut d’Estudis Catalans ha posat a disposició dels usuaris de la llengua més recursos expressius per a gestionar la comunicació pública. Ha intensificat, doncs, la composicionalitat i el polimorfisme fundacionals
Arribats en aquest punt és important destacar que l’objecte d’atenció d’Ulldemolins era la varietat oral formal i no l’escrita. Una qüestió gens trivial si tenim en compte que l’estandardització de les llengües va nàixer a redós de la necessitat de disposar d’una varietat comuna, un referent col·lectiu que havia de gestionar tot allò relacionat amb la governança i la creació i la difusió de coneixement. El model escrit, vist des d’aquesta perspectiva, solia descansar en una norma més o menys rígida en funció dels criteris amb què es va bastir. En el cas de la llengua catalana, el primer terç del segle XX es va elaborar una normativa composicional i polimòrfica. Dit d’una altra manera, era una norma que no descansava en una única varietat geogràfica i, alhora, oferia possibilitats diverses per a un conjunt de trets lingüístics (meua/meva; diga/digui; ofereix/oferix, etc.). L’esmentada codificació el 2016 ha estat objecte d’una compleció, especialment intensa en l’àmbit morfosintàctic. D’aquesta manera, la nova Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans ha posat a disposició dels usuaris de la llengua més recursos expressius per a gestionar la comunicació pública. Ha intensificat, doncs, la composicionalitat i el polimorfisme fundacionals.
Paral·lelament el 1998, en el marc d’una dinàmica política molt conflictiva, es va posar en marxa una nova autoritat normativa, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. El tombant del mil·lenni, de grat o a la força, la gestió normativa de la llengua ha adoptat un caràcter pluricèntric, que ha impugnat el monocentrisme originari. Un monocentrisme que, per desconeixement o mala fe, alguns volen identificar amb la imposició de la llengua dels barcelonins …
Des del punt de vista de la norma aquesta valoració és absolutament desencertada. Una altra cosa és que, ja en el terreny de la difusió de la norma -insisteixo, composicional i polimòrfica-, el model més promocionat, tant a Catalunya com a València, haja estat el de les dos capitalitats territorials. Un tema no menor, efectivament, ja que els llibres de text dels nostres escolars prioritzen uns models monomòrfics que acaben invisibilitzant la diversitat d’opcions possibles.
Ulldemolins, en un estudi carregat de matisos, conclou que “el grau d’integració del tortosí en l’estàndard difós dels ensenyants de banda i banda del riu Sénia es caracteritza […] per un elevat grau de fidelitat als trets fonètics tortosins estàndard, per l’ús de les formes tradicionals verbals (malgrat que sovint no són previstes per l’estàndard planificat), per l’arraconament de fenòmens de la morfologia nominal (propiciats per l’adopció de les formes estàndards del català central) i, finalment, per la incorporació de variants funcionals del lèxic, model on s’han superposat registres i solucions d’origen geolectal divergent on fluctuen, també, barbarismes.”
El desconeixement de les alternatives normatives que aproximen la norma a la varietat tortosina va en contra del manteniment d’unes formes genuïnes que mereixerien una oportunitat en la negociació comunicativa dels usuaris de la llengua
Una de les causes fonamentals d’aquesta diagnosi la trobem en un coneixement insuficient de la complexitat de la norma de la llengua catalana que tenen el gros dels ensenyants. El desconeixement de les alternatives normatives que aproximen la norma a la varietat tortosina va en contra del manteniment d’unes formes genuïnes que mereixerien una oportunitat en la negociació comunicativa dels usuaris de la llengua. D’altra banda, la presència d’ideologies tradicionalistes en la consideració de la normativitat esdevé un flagell de tot allò que no està prescrit pel cànon prescriptiu. I és que la llengua és molt més que la norma. La llengua ha de donar satisfacció a una gran diversitat de situacions comunicatives. Situacions no formals on la genuïnitat ha de prevaldre sobre la selecció de formes previstes per a la formalitat. Compatibilitzar la diversitat de models en el marc d’un repertori lingüístic matisat és el gran repte dels ensenyants.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística de la URV i Membre Numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans