En un món amb recursos finits on els territoris competeixen entre si per atreure inversions i talent, la competitivitat és un factor clau per captar més recursos i millorar el benestar de la ciutadania.
Des de fa gairebé vint anys disposem d’una mesura de la competitivitat de les comarques catalanes, l’Índex FEGP de competitivitat comarcal. L’índex ordena les comarques de més a menys competitives, però el més interessant és que gràcies a la riquesa de les variables que es fan servir per al seu càlcul podem identificar febleses i fortaleses de les comarques catalanes des del punt de vista econòmic, social i mediambiental. Concretament, s’analitzen 10 factors de competitivitat, com ara la qualificació dels recursos humans, les infraestructures, o l’emprenedoria i el dinamisme empresarial, que s’avaluen a partir d’una quarantena de variables.
Segons aquest índex, les tres comarques més competitives de Catalunya són el Barcelonès, el Vallès Occidental i el Gironès. Poques sorpreses. Les comarques ebrenques, en canvi, no ocupen posicions altes en el rànquing de competitivitat català, però, com he dit abans, el que em sembla més rellevant no és l’indicador global sinó els factors de competitivitat. El Barcelonès, per exemple, és una comarca molt competitiva, però puntua molt baix en aspectes mediambientals i té poca disponibilitat de sòl i espai per a l’activitat econòmica, en comparació amb les altres comarques, la qual cosa condiciona el seu potencial per continuar desenvolupant-se.
El Baix Ebre i el Montsià tenen potencial per desenvolupar més activitat econòmica perquè disposen de molt sòl en comparació amb la resta de Catalunya
Pel que fa a les Terres de l’Ebre, si mirem en quins àmbits se situen en el nivell “alt” o “intermedi-alt” de la classificació observem que la Terra Alta destaca en positiu en sostenibilitat mediambiental, com també ho fan el Montsià i el Baix Ebre. El Montsià també està ben posicionat en innovació i desenvolupament tecnològic i en disponibilitat de sòl i espai per a l’activitat econòmica. La disponibilitat de sòl i espai també és remarcable al Baix Ebre, que, a més, també destaca en esperit emprenedor i dinamisme empresarial i en volum de mercat i activitat. No he oblidat la Ribera d’Ebre, sinó que en tots els àmbits se situa a la part baixa de la classificació.
Una primera reflexió arran de les dades és que tres de les quatre comarques ebrenques sobresurten en l’àmbit de la sostenibilitat mediambiental, un aspecte cada cop més valorat a l’hora d’escollir una destinació on viure o invertir. Una segona reflexió és que el Baix Ebre i el Montsià tenen potencial per desenvolupar més activitat econòmica perquè disposen de molt sòl en comparació amb la resta de Catalunya. No és un element trivial. És per això que cal optimitzar el polígon Catalunya Sud i disposar d’una estació intermodal que el connecti amb els ports de Tarragona, Barcelona i Europa per ferrocarril. És un projecte que està a sobre de la taula dels governants i que no es pot demorar. Una tercera reflexió és que només la comarca del Montsià es troba en una bona posició relativa en l’àmbit de la tecnologia, un sector que aporta alt valor afegit a l’economia i pot ajudar a atreure talent en l’actual moment de transició digital que viu el món.
Tot i que he volgut posar l’èmfasi en aquells aspectes on les Terres de l’Ebre tenen una bona posició relativa, en la majoria d’àmbits hi ha molt marge de recorregut per escalar posicions. Hi ha moltes coses que es poden fer per aconseguir-ho, començant per aprofitar bé els Fons de Transició Nuclear, que portaran molts fons al territori.