A les Terres de l’Ebre les aigües es remouen precisament quan més garrepa es mostra la pluja al nord o al sud del territori. Fa 20 anys i escaig la remor venia del sud, i va desembocar en el projecte de transvasament dins el Pla Hidrològic Nacional aprovat pel govern d’Aznar a 2001, que en la següent legislatura va desactivar el govern del PSOE de Zapatero. Poc més de 20 anys després, la remor ve ara del nord. Arran de la llarga sequera que pateix Catalunya, s’han fet públiques propostes de transvasar-hi aigua de l’Ebre, mitjançant la interconnexió amb les xarxes de les conques internes per aportar aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona, que n’alliberaria per Girona.
Així ho han proposat diversos col·legis professionals, i més recentment la Cambra de Comerç de Barcelona. Aquestes entitats han proposat transvasar des de l’Ebre un volum d’aigua que vindria a suposar aproximadament el 3% del consum actual d’aigua de les conques internes, quasi la meitat del qual es destina a usos agrícoles. Així s’evitarien, sostenen, perjudicis econòmics a les àrees centrals i del nord del país, que no podrien esperar actuacions de termini més llarg d’execució. Tot considerat, em fa la impressió que les entitats proposants del transvasament al nord van una mica endarrerires pel que fa a la reflexió i decisions sobre la distribució de l’aigua entre els diferents usos, tot això entremig d’una certa ‘murcianització’ de la discussió sobre el mantra aquell de l’’aigua que es perd al mar’, i que a altres llocs ‘es podria aprofitar’.
Les entitats que proposen ara transvasar aigua de l’Ebre a les conques internes han perdut, i continuen perdent, l’oportunitat de fer la reflexió sobre quines són les potencialitats que han d’expandir a partir dels seus avantatge si recursos
Més enllà de les consideracions de preservació mediambiental del curs final del riu i del Delta, de caràcter primordial, crec que aniria bé que prenguin nota d’una reflexió que ja fa un parell de dècades, si no més, s’ha estès a les Terres de l’Ebre: cada territori ha de desenvolupar les seues activitats econòmiques a partir dels seues avantatges comparatius. Així, s’ha esvaït aquella antiga petició des de les Terres de l’Ebre que els governs instal·lessin per decret indústries que no tenien avantatges al nostre territori, o la comprensió que ser la única vegueria sense un aeroport dins o a la vora és quelcom natural (entre altres coses, perquè no hi hauria oferta de vols).
El desenvolupament dels territoris s’ha de basar en l’expansió i millora de les seus potencialitats internes. Per això mateix, les entitats que proposen ara transvasar aigua de l’Ebre a les conques internes han perdut, i continuen perdent, l’oportunitat de fer la reflexió sobre quines són les potencialitats que han d’expandir a partir dels seus avantatge si recursos. I, en aquest context, quina es la distribució d’usos d’aigua que s’ha de fer a les conques internes de país.
Amb tot, la situació de sequera acabarà, la interconnexió no s’haurà fet. I molt podria ser que quan arribi la propera -que arribarà- seguiran instal·lats en premisses econòmiques, productives i socials que van envellir ja fa unes quantes dècades. No haurien de perdre l’oportunitat de pensar-hi en fred, com s’han de pensar aquestes coses del menjar.