Dilluns 22 d’abril, la Ràpita, aproximadament les sis del matí, falta un dia per celebrar el Sant Jordi, aquest any serà una mica estrany, millor dit estrany del tot. Per temes que no venen el cas, però també perquè no hi ha cap llibre interessant que em motivi a llegir. Més del mateix, i els llibres que m’han interessat ja els he comprat i llegit durant l’any.
Surto de casa i agafo el cotxe, un Renault Captur Híbrid gas-gasolina. Comença el mateix ritual de cada dia, el mateix trajecte fins a arribar a casa la mare: avinguda Dr. Cartanyà, avinguda Constitució, Gorria i finalitzo al carrer Sant Sebastià. A l’altura Constitució-Gorria s’observen llum blaves giratòries més avall, quasi a l’inici del port del port comercial, exactament a l’inici del carrer Vista Alegre on estaven situades les oficines de l’antic concessionari TC VIRSA. Un cotxe de bombers, no es veu cap incendi, per tant, alguna canonada d’aigua que s’hagi rebentat. Comencem bé el dilluns, podríem dir.
Giro a l’esquerra agafant el carrer Gorria. Més tard preguntaré quin sinistre ha passat, però a aquelles hores del matí del dilluns dubto que sigui res important i molt menys tràgic. No sé per quin motiu tenim l’apreciació que a les matinades del diumenge al dilluns mai passa res transcendent.
Tres quarts de vuit marxo cap a les oficines de treball, ara vaig caminant. L’avantatge de treballar al teu poble, a la teva ciutat, és que pots desplaçar-te a peu, així pots aprofitar i saludar algun veí o veïna, però també és veritat que a certa edat és important caminar un poc. No sé si la teoria del 9.000 o dels 10.000 passos diaris és verídica, però això és com “les meigas, de creure no crec però haberlas, hay“. Caminant pel passeig marítim i arribant a l’oficina, passen dos cotxes dels Mossos d’Esquadra. Un dels vehicles sembla la furgoneta d’atestats. Igual, les llums que havia vist feia aproximadament fa dues hores era alguna cosa greu. Però que podria passar a aquelles hores de la matinada?
Arribo a l’oficina, i de cop i volta els presagis que feia uns minuts havia tingut prenen força ràpidament: han trobat mort el cos sense vida d’un home damunt la vorera que travessa avinguda Vista Alegre i Constitució. La tragèdia lamentablement es manifestava pels carrers de la Ràpita. No sé per quin motiu una ànima solitària va decidir abandonar-nos de la manera més trista i solitària, sense molestar ni buscar ajudar o potser sí. Igual volia trobar aquells àngels de la guarda i el portessin a una altra dimensió i d’aquesta manera deixar de patir i de lluitar. Del que era tristament cert és que un home havia decidit posar fi a la seva vida aquell dilluns d’abril.
Una hora més tard, dos membres de la brigada municipal amb màquines d’aigua a pressió netejaven els restes de sang i d’alguna resta del cos humà de la caiguda des de cel d’aquella persona que feia ja més de 4 hores va decidir trobar-se en un estols d’àngels en el seu últim adéu al no res.
Dimecres 24 d’abril, dia després de Sant Jordi, un rosa dels enamorats apareix amarrada al pal del senyal de trànsit on es va trobar el cos sense vida d’un veí de la Ràpita, una rosa que volia recordar que encara que es pensés que estava sol, sempre hi haurà gent que l’acompanyarà allí on vagi. De la mateixa manera com aquells jueus del camp d’exterminis nazis cantaven i ballaven “Dance to the end Love” per a acompanyar les ànimes assassinades pels nazis en el seu viatge cap a l’eternitat.
