Hi ha una frase que diu que la política és l’art d’allò possible. En el cas de Catalunya hauríem de parlar de missió impossible si ens fixem bé en tot el que ha passat en les últimes setmanes. La no aprovació dels pressupostos i la posterior convocatòria d’eleccions deixen el país en una nova situació d’inestabilitat política i social que trigarà a capgirar-se. Tenint en compte que les eleccions són el diumenge, 12 de maig i que després hi haurà un període obert de negociacions per formar Govern que ens aproparà als mesos d’estiu, no és descabellat pensar que el proper executiu comenci a treballar a partir del setembre. Fet i fet, podem parlar d’un any perdut.
Com a empresària, em cau la cara de vergonya quan veig que els partits polítics són incapaços de posar-se d’acord en un tema tan essencial com els pressupostos. No vull entrar en qui té més responsabilitat per la no aprovació dels comptes perquè estic convençuda que el conjunt de la ciutadania sap qui ha posat més pals a les rodes als números més expansius de la història, 43.600 milions d’euros de pressupost, amb una despesa extra de 2.400 milions respecte el 2023. Doncs d’aquestes xifres, res de res. Comptes prorrogats i anar tirant.
Aquesta incapacitat de fer allò que hauria de ser normal, tenir uns comptes nous cada any per fer progressar el país, per generar riquesa, per reduir les desigualtats que pateixen els col·lectius més vulnerables ens aboca a una situació de gran provisionalitat.
En l’àmbit de Drets Socials es preveia un increment del pressupost del 8,7%, amb 115 milions d’euros per incrementar tarifes i preus dels serveis de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública, 51 milions per a Prestacions Econòmiques Vinculades als Serveis (PEVS), 26 milions per reduir les llistes d’espera i crear 1.000 places per a gent gran, discapacitat i salut mental, el desplegament de l’atenció social i sanitària, i passar 14.000 places col·laboradores a concertació social. Tota aquesta inversió, cau.
Ens falten professionals que vulguin treballar amb nosaltres, però ens trobem que no podem oferir salaris competitius a més de patir una competència deslleial per part de l’administració pública
El que no cauen, però, són els salaris dels professionals, que s’incrementen amb una nova actualització del salari mínim interprofessional. Això és especialment preocupant en un àmbit com el de les residències i els centres de dia de gent gran. Ens falten professionals que vulguin treballar amb nosaltres, però ens trobem que no podem oferir salaris competitius a més de patir una competència deslleial per part de l’administració pública. Així doncs, mentre una gerocultora cobra 24.376 € bruts anuals segons el conveni públic de residències, el sou baixa a 16.384 € bruts anuals si la gerocultora se li aplica el principal conveni del sector concertat i privat. Parlem de professionals que fan la mateixa feina. Des del sector ens hem mobilitzat per reclamar que els partits polítics que es presenten a les eleccions del Parlament de Catalunya incorporin l’equiparació salarial en els seus programes. És de justícia social que això passi. A igual feina, igual salari.
La política hauria d’estar al servei de les persones i no al revés. No hauria de ser tan difícil d’entendre
No tenir pressupostos ens paralitza, endarrereix la posada en marxa de plataformes de serveis que s’adaptin a les noves formes d’envelliment de la ciutadania, fa que hi hagi menys places públiques a residències i centres de dia, que s’atorguin menys PEVS i menys serveis addicionals que podrien estar a la cartera de serveis socials. És un sense sentit. La política hauria d’estar al servei de les persones i no al revés. No hauria de ser tan difícil d’entendre.
Cinta Pascual
Directora General de L’Onada Serveis