Fins la independència dels EUA i la Revolució Francesa era inconcebible que un Estat no estigués governat per un rei. Fins i tot quan una família regnant s’extingia s’instal·lava una nova dinastia trobada entre les cases sobiranes d’altres països europeus. Tant estava al moll de les consciències col·lectives que quan les colònies americanes es van independitzar en un primer moment es considerà la possibilitat d’instaurar monarquies com fou el cas de Brasil (amb l’emperador Pedro de Braganza el 1808 o Mèxic amb el general Iturbi el 1822 i després Maximilià d’Àustria el 1863). El poder reial tenia un caràcter diví, entenent que era la voluntat de Déu qui atorgava la Corona com es gravava a les monedes «Rey por la gracia de Dios». La República era un sistema de govern pervers combatut amb furor des de l’Església. Fins i tot Napoleó que va arribar al poder de la República revolucionària (el 1799 com a primer Cònsol) va voler assolir la corona imperial el 1804 a la catedral de Notre Dame davant del Papa Pius VII.
El poder reial tenia un caràcter diví, entenent que era la voluntat de Déu qui atorgava la Corona
Així s’entén que Napoleó, a mesura que anava conquerint països, creés noves monarquies, d’origen popular i voluntat burgesa, per als seus homes de confiança com a nous reis. Així fou a Nàpols amb el mariscal Joaquim Murat, Suècia amb el també mariscal Jean Baptiste Bernadotte i Espanya amb el diplomàtic i advocat José Bonaparte. Murat ho va fer malament i va acabar afusellat pels seus nous súbdits; Bernadotte governà bé i en caure Napoleó els suecs li van demanar que continués com a rei instaurant la dinastia que encara governa aquell país; José Bonaparte no va tenir possibilitats de demostrar la seva vàlua.
A Espanya, els borbons Carles IV i Ferran VII, que consideraven la corona com un bé propi, la van vendre per diners a Napoleó que va passar a ser el propietari legal i com a tal la transferí al seu germà, reconegut per tothom a Europa. José I va intentar prendre mesures liberalitzadores fins i tot amb una primera constitució, però es va veure entrampat en una guerra dita de la independència que va despertar un nacionalisme castellà-espanyol que seria idealitzat anys després com la base del patriotisme i la sobirania nacional de Espanya. Els frares trabucaires i la noblesa espanyola el van combatre amb contumèlia, inventant l’ultratge de «Pepe Botella» quan estava demostrat que era abstemi i d’una gran cultura. Malgrat que van haver-hi personatges de la intel·lectualitat progressista que li van donar suport, no va gaudir de l’acceptació popular: el seu regnat fou inestable i va durar solament cinc anys a ratjades, amb el suport de les tropes franceses. Val a dir, però, que no va afectar gaire a Catalunya, que el 1811 havia estat incorporada com a regió de França.
Amb la derrota de Napoleó van tornar els borbons; Ferran VII, «el deseado» en llenguatge que es popularitzà, amb sanguinaris desitjos de revenja contra els liberls. El seu executor fou Víctor Damian Saez que com a premi el va fer bisbe de Tortosa; van haver-hi milers d’assassinats (la dècada ominosa com han dit els historiadors), mentre el poble, impregnat pel patriotisme de sagristia lloava el rei cantant allò de «viva las cadenas». Al cap de mig segle, però, després d’una terrible guerra civil, constants revoltes militats i la corrupció dels borbons, els militars progressistes van revoltar-se el 1868, la «Revolucion gloriosa» i Isabel II va abdicar, emportant-se una gran fortuna. L’inspirador del canvi, el general reusenc Joan Prim va cercar algú que pogués assumir la corona amb un tarannà més modern i liberal; va escollir Amadeu de Saboya, fill de Vittorio Emanuele, primer rei de la Itàlia unificada que havia estat excomunicat pel Papa Pius IX quan l’exercit italià va ocupar Roma i els anomenats Estats Pontificis van deixar d’existir. El nou Rei Amadeu I no va agradar a l’església espanyola, ni la noblesa, ni l’oligarquia enriquida, ni per suposat els borbons, ni carlins ni isabelins, fins al punt de conspirar per assassinar al seu principal valedor. El rei intentà introduir iniciatives progressistes per modernitzar el país. Desaparegut Prim i mancat de suport, combatut per la inestabilitat dels polítics espanyols, les conspiracions republicanes, els alçaments carlistes, el separatisme de Cuba i les disputes entre els seus propis aliats, va abdicar al cap de dos anys i mig. Després del somni de la I República, van tornar els borbons amb Alfons XII instaurant un règim novament plagat de corrupció i clientelisme polític conegut com «la Restauración» que duraria fins el 1931 amb el nou somni de la II República.
Dos reis d’Espanya amb orígens oposats que van passar com una bufada de vent i han estat gairebé oblidats fins i tot als llibres d’història que s’ensenyen a les escoles
José I Bonaparte, imposat per la força de Napoleó, i Amadeu I Saboya, escollit pel Parlament: dos reis d’Espanya amb orígens oposats que van passar com una bufada de vent i han estat gairebé oblidats fins i tot als llibres d’història que s’ensenyen a les escoles. Què hagués passat si haguessin continuat regnant, com Bernadotte a Suècia?. És una incògnita; però el que cal pensar és que no hagués resultat pitjor de com va anar amb les restauracions borbòniques de 1814 i 1875. Per ara deixem de banda la tercera restauració borbònica promulgada per la força del general Franco el 1969, sis anys abans de morir, i que avui continua. Ja en parlarem.
Josep Bayerri Raga
Periodista