Sí, si no fos pel patiment i la incertesa als calabossos que han sofert 21 persones, l’operació Volhov pareixeria un argument extret d’alguna pel·lícula surrealista de Fellini.

En total, s’han fet 31 escorcolls i 21 detencions per esbrinar si s’han finançat irregularment projectes independentistes com Tsunami Democràtic.

A l’operació, s’hi ha barrejat els Kremlin, el Tsunami Democràtic, la División Azul, Villa Bugatti i suposades vies de finançament amb fons públics “d’activitats irregulars, alienes al destí legal” que tenien els diners.

Dels 31 escorcolls, s’ha obtingut molta documentació, suports informàtics i telèfons mòbils per a analitzar-los. Però en realitat el que s’ha fet és incloure al informe transcripcions de converses familiars i particulars que, en bona part, res tenien a veure amb el suposat objecte de la investigació.

No és la primera vegada que el jutge Aguirre i l’inefable Tácito formen un tàndem tragicòmic, ja que es veu que tenen un costum recurrent de muntar investigacions dignes de Mortadelo y Filemón, sumaris amanits, macèdonies i remesclums diversos. És a dir, que barregen coses per vestir el sant i fer veure que han trobat alguna cosa.

Com a exemple, en una investigació anterior, l’anomenada Operación Macedonia, el jutge Aguirre va utilitzar totes les forces de l’ordre a la seva disposició, incloses algunes unitats d’investigació adjuntes de comandaments policials coneguts com a membres de l’Operació Catalunya. I tot per a res.

Desenes d’acusats (alguns, membres de la Guardia Civil, els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional) al final van ser exonerats de culpabilitat i ni tan sols van anar a judici, perquè Joaquín Aguirre, el jutge d’instrucció número 1 de Barcelona, va desistir de sospites i conjectures; després, això sí, d’un patiment de set anys per als investigats.

Així que Aguirre i Baena ja fa temps que són coneguts per intentar empaperar no només polítics i activistes catalans compromesos amb la causa, sinó també altres persones, segons el seu erràtic parer.

Però són tan sapastres, fan uns tripijocs tan mal fets, es munten unes pel·lícules tan dolentes, que no són creïbles ni a simple vista, com la recent Operació Volhov i els 10.000 soldats russos.

Es veu que Aguirre no va caure del banquet ni després del nyap de l’operació Macedònia; ni Tácito, després de les seves declaracions en l’infumable procés al Govern de Catalunya i a diversos activistes per l’1-O.

Per què poden actuar així? Per què es permeten el luxe d’usar durant anys fons i recursos públics que paguem entre tots per a investigacions que acaben en no res? Perquè ningú de més amunt els cessa?

Es veu que tenen patent de cors per tirar com i a qui vulguen. Els agents de Tàcito han obtingut autoritzacions per punxar telèfons o monitoritzar cotxes de persones que no estan ni encausades, cosa que, segons els experts, no aconsegueixen dels jutges gaires policies ni investigadors en causes molt més importants, com ara el seguiment a presumptes terroristes, etc.

Segons entesos en la matèria, aquestes pràctiques invasives de la intimitat i de la vida personal només s’autoritzen en casos greus i molt concrets.

Així que molt de soroll per a no res, però gastant diners, personal i temps que caldria per resoldre els munts de causes pendents de fa anys als despatxos judicials i que afecten la vida d’un munt d’organismes i persones.

L’Operació Volhov pareixeria l’argument d’una pel·lícula de Fellini, si no fos l’enèsim cas d’abús judicial i policial contra “los catalines”, que, en definitiva, som tots natros. I no els cal ni simular una mica de professionalitat. A l’ample.

Filòloga.