Els grecs van obrir el camí per a entendre la conjunció de permanència i canvi: Demòcrit postulava que darrera de tot el que flueix hi ha algunes coses permanents, els àtoms, que es distingeixen entre si per característiques com la forma, la mida o la posició. Aquests àtoms, al combinar-se, formen les diferents substàncies i éssers. Karl Marx va intentar fer una cosa anàloga amb el que anomenava formes de produir, que per ell constituïen la base de les societats i les determinaven. El problema va ser que els elements que configuraven els diferents tipus de societats, no eren uns mateixos elements invariables que es recombinaven, sinó que eren canviants, amb elements nous, o els mateixos elements, però modificats.

Thorstein Veblen, a  principis del segle XX, va posar de relleu l’arrel biològica i sociocultural dels motius i preferències econòmiques i socials, així com la seva naturalesa canviant, d’acord amb l’evolució de l’entorn social i institucional. Veblen utilitza també les nocions d’inclinacions, pautes, hàbits de vida, formes de pensar, institucions i arts industrials, com a exemples de característiques humanes i socials que contribueixen a configurar l’economia i la societat. Aquestes característiques varien en el temps, i son objecte d’un procés de selecció social.

Podem prendre com a exemple el pas del feudalisme al capitalisme. “Elements” que formaven part del feudalisme van anar canviant: la societat feudal era una societat agrària, amb una agricultura de subsistència. Les collites servien per mantenir la família dels serfs i per pagar els delmes a l’Església i la renda al senyor. Però a partir dels segles XII i XIII, la millora de les tècniques agrícoles va generar excedents agraris que van incrementar el comerç, i van fer créixer la burgesia mercantil. Una part d’aquest món pagès, la d’aquells que estaven en millors condicions, va acabar integrant-se  en el sistema capitalista. Per la seva banda, els senyors van anar passant de rebre prestacions en treball i espècie a rebre retribucions en moneda, i van començar a cedir les terres que explotaven directament en arrendament. Etc.   

També, a partir del segle XIV, els reis europeus van anar assumint cada cop més funcions, recolzats pels comerciants i finançats pels banquers. Especialment la millora en les comunicacions i en el transport van ser elements que van facilitar el comerç. Les funcions d’aquest Estat eren la guerra, la hisenda que finançava la guerra i l’establiment de normes globals, mentre que les funcions d’atenció a la societat requeien sobre les autoritats locals i l’església. 

Al mateix temps, anaven apareixent “elements” nous: el comerç a llarga distància va impulsar la producció per a l’intercanvi a les ciutats, estimulant el seu creixement. La invenció de la impremta va donar una empenta enorme a la difusió del pensament i la cultura. Com a conseqüència de les necessitats del comerç creixent, va néixer la lletra de canvi, antecedent del paper moneda, es va posar a punt la comptabilitat, i es va desenvolupar la banca, amb els dipòsits i les transferències. Amb la caiguda de Constantinoble van arribar a l’Europa occidental erudits i textos antics, que van reforçar el Renaixement. L’era de la ciència moderna es va iniciar amb el pensament fisicomatemàtic i la seva contrastació empírica.  Etc.   

Fins i tot hi havien “elements” claus que quedaven fora del sistema social dominant, com explica Perry Anderson a Transiciones de la Antigüedad al feudalismo (1974). Per un costat, les terres comunals, que venien del passat però no eren incompatibles amb el feudalisme. I per l’altre, l’autonomia corporativa, política i militar de les ciutats respecte a la noblesa i l’Església, permesa per la divisió de sobiranies, i que va possibilitar el desenvolupament del comerç i les manufactures. 

Aquests elements evolucionats, nous o independents, van acabar recombinant-se per formar un nou sistema social. No era la única possibilitat. Com explica Josep Fontana a Capitalisme i democràcia, 1756-1848 (2019), “s’estava produint a Europa un creixement econòmic generat des de baix, des de la iniciativa dels pagesos i menestrals, que apuntava cap a una nova societat més igualitària. (…) el progrés tecnològic industrial no va néixer… amb la revolució científica de segle XVII… sinó que va ser obra… dels menestrals i artesans… Però el capitalisme, ajudat per l’Estat, es va apropiar ràpidament d’aquests progressos…” Al mateix temps, “els terratinents van forçar… la privatització de les terres comunals…”

Durant els segles XV i XVI, de producció precapitalista, les relacions feudals s’afluixen i van consolidant-se noves relacions, més de tipus mercantil. A partir d’aquí, com s’explica a Rodney Hilton (ed) La transición del feudalismo al capitalismo (1977), es poden distingir dos fases en el naixement les relacions socials corresponents al sistema social capitalista, que corresponen a interessos i capes socials diferents.

En una primera fase,  la burgesia comercial urbana desenvolupada en el sí de la societat feudal va prendre en les seves mans el control i la direcció de la producció mercantil tal com existia (treball a domicili, artesanat, etc.). El capital comercial predominava sobre l’activitat productiva, subordinant-la als mercats, en el marc de l’antic règim. Aquesta burgesia comercial no portava cap a una nova societat, sinó que treia profit del sistema existent.

La segona fase pren embranzida en els segles XVI i XVII, partint d’unitats de producció industrials i agrícoles basades en un sistema de treball assalariat. Aquest tipus d’empreses van ser creades per pagesos i artesans benestants, que aviat van passar a constituir el sector més avançat de la burgesia. Aquí es van combinar molts dels “elements” nous o modificats: els mercats, les relacions salarials, les habilitats tecnològiques dels artesans, el capital, etc. Aquests nous productors capitalistes produïen per als mercats, però estaven interessats en emancipar-se de qualsevol subordinació al capital mercantil, així com de  les diverses traves i privilegis gremials de la societat feudal. Això els portava cap a una ruptura amb el sistema feudal on havien nascut. L’avenç sistemàtic del capitalisme va acabar comportant la transformació des de l’Estat de moltes de les regles i institucions de la vella societat.

El problema de les transicions d’un sistema social a un altre és estudiat per algunes corrents històriques derivades de Marx, però no és un problema rellevant per a altres corrents. Marx es plantejava com una nova “forma” es desenvolupava a partir de l’anterior. Schumpeter va comentar que Marx efectuava entre les dades econòmiques i històriques, no una articulació, sinó una mena de combinació «química». 

Geoffrey Hodgson a Economia y evolución (1993) explica que l’error de Marx fou pensar la història com un procés de desenvolupament, cosa que el porta a voler articular uns sistemes socials amb els altres, en una cadena que condueix a un final preestablert, la societat col·lectivista. Però, argumenta Hodgson, l’economia és evolutiva, per la qual cosa aquesta articulació no resulta necessària, i, com en tot procés evolutiu, no hi pot haver un final preestablert. El “elements” evolucionen, canvien, n’apareixen de nous, i es desarticulen i es rearticulen creant “formes” noves, sistemes socials nous. La historia es creativa, con la vida. Així és com hem de mirar el futur.

Però tan sols hi haurà futur o historia si hi ha vida. I això no està del tot clar. El 2010, l’eminent viròleg australià Frank Fenner va predir que els humans desapareixerem probablement en el segle XXII, a causa de la sobrepoblació, la destrucció de l’entorn i el canvi climàtic. Seria una llàstima, però si passa ens ho haurem merescut. 

El fòssil més antic relacionat amb els primats data de fa uns 55 milions d’anys, mentre que els primats més semblants als actuals van aparèixer fa 25 milions d’anys. El gènere Homo te uns 7 milions d’anys i l’homo sapiens sapiens actual va aparèixer fa uns pocs centenars de milers d’anys. Si fóssim sensats, i respectéssim la vida i la terra, podríem viure uns altres 100 milions d’anys, com els que porta el tauró aquí, o com altres espècies més sensates.  

Si fos així, fins on evolucionarien els “elements” que composen els sistemes socials actuals? Quants “elements” nous apareixerien? Quants nous “vòrtex” socials generarien formes noves, sistemes socials nous? Algú pot pensar realment que les coses seran sempre com són ara i han estat recentment, un enfrontament entre capitalisme democràtic o col·lectivisme, més o menys disfressats? 

Es coneguda la frase de John Maynard Keynes: “Les idees dels economistes i dels filòsofs de la política, tant quan són correctes com quan són errònies, són més poderoses del que comunament s’entén. De fet, el món està dominat per elles. Els homes pràctics, que es creuen exempts de qualsevol influència intel·lectual, són usualment esclaus d’algun economista difunt.” Actualment estem atrapats i dominats mentalment per un quants conjunts d’idees (concepcions del món, ideologies, filosofies de la vida…) ja desfasades, sovint enfrontades entre si, i que ens dificulten entendre la realitat i poder operar eficaçment sobre ella. Mentre, la vida continua, flueix… I si volem renovar els sistemes socials, que ara sembla que grinyolen, que estan desajustats, haurem de renovar les idees que tenim al respecte, les maneres en que ho pensem.