Una de les coses que mai he entès és la manca de resposta de la joventut i de la societat catalana, davant els preus abusius de les matrícules universitàries imposades pels estaments públics. Sembla que vivim en una societat, i sobretot, un jovent hipnotitzat davant els problemes reals que els afecten directament. Una societat i una joventut passiva que ho accepta tot amb resignació i només es mobilitza per factor identitaris un cop a l’any. Això sí, amb un caràcter més festiu i perfil lúdic que no pas amb ràbia i ganes de canviar les coses.

Desconec, el motiu d’aquesta passivitat i d’aquesta falta d’esperit reivindicatiu per part d’aquells que haurien de ser els futurs dirigents d’un poble, d’una societat, d’una nació. Una nació, Catalunya, que es vanagloria de moltes virtuts però no reconeix els seus defectes Mentrestant, i en els millors dels casos, moltes famílies catalanes inverteixen els pocs diners que han pogut estalviar per poder pagar les caríssimes i usureres matrícules universitàries dels seus fills. Per després haver d’endeutar-se amb estafes dels màsters obligatoris. Tota això pensant en un futur millor. Un futur realment no gens prometedor i en un entorn on els salaris perden poder adquisitiu, força lluny de les expectatives creades per la inversió realitzada en els estudis dels nostres joves universitaris.

De vegades, reconec, que tinc enveja d’aquells països Europeus on la Universitat és debades i no hi ha cap partit polític que s’atreveixi a ficar una taxa, un impost o una matrícula desorbitada per poder estudiar a la Universitat. El principi de l’Educació Universal i gratuïta en tots els graus i nivells, des d’infantil fins a la universitat, hauria estat una màxima kantiana intocable i els poders públics haurien de garantir. Però, en aquest país ningú respira, ningú es queixa, ningú protesta. Segurament, els revolucionaris es van quedar enterrats a les cunetes o es van exiliar després de la victòria feixista a la Guerra Civil Espanyola. El cert és que vivim en una societat adormida, adoctrina i dins del ramat sense cap esperit de lluita i reivindicació. I no és d’estranyar que cada cop la classe mitjana va desapareixent en un mar de misèria i un silenci esgarrifador, entregats als designis dels poderosos i els paga fantes dels seus governants.

Economista.