Abans de les eleccions municipals, hi havia candidats que proposaven pactes de municipi, poble o ciutat. Molt lloable.

És a dir, proposaven acordar actuacions prioritàries, per damunt de la batalla política, i arribar a consensos bàsics entre els diferents partits. Seria magnífic.

Ara com ara, passades les eleccions i amb els números obtinguts per cada un damunt de la taula, seria bonic atendre, primer que res, les prioritats per a cada població i les prioritats per al territori.
Però, amb el conflicte polític i judicial en plena ebullició, crec que això és més que improbable en el terreny nacional o estatal, tot i que en teoria no ho hauria de ser tant per als pobles i ciutats. En teoria…

La crua realitat, però, és ben bé una altra. El clima polític i jurídic ha canviat tant en quatre anys que hi ha fets que no es poden oblidar, massa greuges, massa malfiances. En definitiva, massa entrebancs per al consens.

Òbviament, la situació no és gens fàcil a cap nivell i caldrà gestionar de la millor manera les noves majories locals, tant les relatives com les absolutes, amb honestedat, molta prudència i amb molta cura.

A ningú se li escapa que hi pactes i suports impossibles per als partits sobiranistes i per als del bloc del 155, per molt que siguen locals. Si no, mirem què passa a Barcelona. Collboni no ha volgut ni seure a parlar amb Maragall. 155.

Però és que, mentrestant, hi ha problemes econòmics i socials urgents de resoldre, i sobretot a les Terres de l’Ebre. Hi ha sectors en què no seria complicat que les diferents forces polítiques i els agents socioeconòmics implicats tinguessen clar un mateix diagnòstic i puguessen acordar mesures d’actuació amb solució de continuïtat.

Abans de les eleccions, alguns alcaldables van proposar grans pactes de municipi per als problemes prioritaris a resoldre. Estaria bé… Si fos possible. Però també calen pactes de territori. Amb urgència.

Per exemple, aconseguir la Vegueria seria un exemple claríssim de prioritat en què els partits haurien de fer un esforç per a compartir diagnosi, implicar-hi diferents sectors socials i acordar una sèrie de mesures prioritàries.

Però, malaguanyat. Als pobles i ciutats de les Terres de l’Ebre, i en general arreu, arribar a un consens ha estat sovint una utopia.

Amb tot i això, seria molt positiu que ens poséssem d’acord en un full de ruta agents socials i ideologies diferents. El pacte és una eina imprescindible en democràcia per poder avançar. I el diagnòstic i el full de ruta hauria de tenir un punts bàsics compartits, si més no.

En la nova política, el consens, la transparència o la participació ciutadana no han de quedar només en la retòrica de la campanya electoral, sinó que han de ser l’eix de la política municipal i territorial. És urgent, les dades així ho indiquen.

Segons dades publicades per l’IDESCAT (l’Institut d’Estadística de Catalunya), l’índex de població a Catalunya passarà de 7.544 milions d’habitants el 2018 a 8.009 milions el 2030, segons les projeccions que han dut a terme.

En l’horitzó de l’any 2030, tots els àmbits territorials tindran més població que el 2018, excepte les Terres de l’Ebre (-0,7%), que serà l’única zona del territori català que experimentarà una davallada en nombre total d’habitants.

De fet, no hi ha cap zona de Catalunya amb un índex negatiu, excepte les Terres de l’Ebre, que, segons les previsions, tindran un 0,7% menys de població. Altres dades de l’estudi són l’increment de l’esperança de vida, que el 2030 passarà a 83,2 anys en homes i de 88 anys en dones. En definitiva, la suma de l’envelliment, la baixa natalitat i l’èxode juvenil no aporta bons auguris.

Perquè us dic això? Perquè aquestes dades estadístiques i diferents estudis sobre l’èxode rural i la diàspora ebrenca haurien de fer sonar totes les alarmes en tots els àmbits i sectors de les Terres de l’Ebre. Però, sobretot, en els àmbits de decisió política.

És urgent: ens cal un full de ruta acordat general per al territori i ens cal un full de ruta per a cada població. La Vegueria seria un òrgan imprescindible i una eina lògica i efectiva per governar-nos.
Cada legislatura no hauria de ser començar de zero. Cada canvi de color en un municipi, en una comarca o en una província, no hauria de representar haver de començar de zero. Els gran projectes de ciutat o de poble traspassen els quatres anys, però a vegades no hi ha solució de continuïtat i el nou que arriba pareix que ha de deixar penjats els projectes de l’anterior.

Cal actuar amb responsabilitat i tenir cura dels arbres que potser altres han plantat, cal regar, adobar i també netejar les males herbes, és clar. La metàfora dels pagesos és molt útil aquí: per recollir bons fruits cal temps, paciència i treball coordinat. No abandonar la tasca ni l’esperança, com deia Fabra.

De moment, el cicle electoral s’ha acabat. Ara esperem que se sàpiga gestionar els resultats obtinguts. Les majories absolutes o relatives no són positives ni negatives per si mateixes, tot i que les primeres solen presentar més vicis que les segones, sobretot si s’allarguen molt en el temps. Però si es treballa pel bé comú, per millorar la vida de la gent, per progressar i desenvolupar-se, es trobaran els consensos necessaris. Si es busca el protagonisme i el poder pel poder, el consens no arribarà i continuarem estacats al fang del politiqueig.

La participació ha estat elevada, és un signe molt positiu: ja podem dir que som una societat madura des del punt de vista democràtic?

Jo crec que primer la lluita antitransvasament i després l’organització de l’1 d’octubre han generat un canvi de mentalitat en molta gent, a Catalunya i a les Terres de l’Ebre.

Molta gent s’ha adonat que cal participar, que es poden canviar moltes coses si ens organitzem, si participem massivament a les urnes i al carrer. Que cal votar i votar, sempre i arreu. I també implicar-se des del punt de vista social i polític, cal participar activament localment i territorialment en els canvis socials i nacionals en curs.

Crec que la nostra lluita com a territori i com a país ha fet participar més els i les joves, i no només amb el vot, sinó que a més s’han implicat en els pobles i ciutats, en el fet de formar part de candidatures renovades i rejovenides. Els i les joves s’han mullat i això és imprescindible per a qualsevol societat.

Els i les joves han pogut votar també gent jove i això dóna molta força i esperança al nostre territori. A més, molts han votat per primera vegada amb il·lusió i compromís.

Molts han entès per fi que la democràcia s’ha hagut de guanyar per damunt de la dictadura i la repressió, amb un gran esforç i sacrifici de generacions anteriors, però també que s’ha de defensar dia a dia i a tot arreu de les amenaces que planen sobre tots nosaltres.

Tot això és molt positiu i ben segur que propiciarà noves formes d’emprendre la política local, comarcal i territorial. Sobretot si treballem sobre un full de ruta compartit, aquí i allà, als municipis i al Govern.

Full de ruta o desgavell.