A principis del segle passat la política catalana vivia moments apassionats i convulsos. Noves idees i ideologies arribaven des de Europa que aviat trobaven algun líder carismàtic per fundar un partit i escampar la bona nova.  Els partits naixien, creixien i aviat es reproduïen en infinites escissions. La defensa de la  castedat i la puresa de les idees generava aviat diferencies entre els mateixos militants que es solucionaven creant  nous partits: més purs, més castos i més pulcres. En poques paraules: totes les ideologies tenien  un partit en què et podies sentir representat. Des de l’extrema dreta fins l’extrema esquerra, des de el nacionalisme espanyol fins l’independentisme català. Des de el monarquisme més absolut fins el republicanisme més radical. De fet, en algun moment podia donar la sensació que havia més partits que idees que defensar.

Durant aquells temps apassionats i plens de vigor de la política catalana, de passions enfrontades i diversitat ideològica. Sorgeix un polític carismàtic, demagog, amb una gran oratòria  i eloqüència. Un polític que va fer carrera mitjançant el seu discurs anticatalà, exaltant les masses d’obrers vingudes de la resta d’Espanya per treballar a la incipient industria  catalana. Amb el seu discurs populista contra la burgesia catalana ben aviat  recollí adeptes dins  la massa de  treballadors provinent de fora de Catalunya. Aquest polític era Alejandro Lerroux. I des de llavors, s’identifica el lerrouxisme com una manera de fer política populista per exaltar a les masses d’obrers provinents de la resta d’Espanya i treure rendiment polític.

Curiosament, Alejandro Lerroux, compartí militància en un moment donat de la seva vida política amb  un dels líders del moviment obre català, el tortosí Marcel.li Domingo, quan els  dos polítics eren membres de la “Alianza Republicana”. De fet, aquesta militància comuna durà ben poc. Mentre, Marcel.li, cada cop es radicalitzava més cap a l’esquerra, Lerroux, agafava postures més dretanes. En realitat, aquell polític populista obrerista i sobretot anticatalà,  acabaria la seva vida política  defensant postures conservadores i dretanes. Fins i tot, durant la II República, entre els anys 1933 i 1935, amb els governs dels conservadors de la CEDA, ocupà la presidència del govern espanyol.

Certament, dins la política espanyola l’anticatalanisme genera vots. Fins i tot es pot viure molt bé pregonant contra els catalans. La història així ho demostra i com un deja-vu així es repeteix. Com  exemple recent ho tenim amb el partit de Ciutadans i el seu líder, Albert Rivera. Una copia exacta de l’evolució que va patir, Alejandro Lerroux, a principis dels segle passat. Així, Albert Rivera, tal com va fer Alenjandro Lerroux, primer cercà el vot d’esquerra de l’àrea metropolitana per intentar aturar la deriva catalanista del PSC, i després girant cap a la dreta, seduint a una classe mitja de la capital de Catalunya. Una classe social que  els partits sobiranistes mai han sabut festejar ni molt menys integrar. Una classe mitja que prové d’aquells immigrants que vingueren de la resta d’Espanya i han aconseguit acumular certa riquesa, però que sempre han estat marginats i repudiats per les elits catalanistes de la capital catalana.

Tanmateix, dins de l’èxit del partit de Ciutadans existeix una paradoxa que el portarà segurament al fracàs més absoluta. Aquesta paradoxa és molt simple: Per molt partit anticalanista que sigui Ciutadans, al cap i a la fi  és un partit català. Maleïda la gràcia! i ara li ha sortit un rival en al que no podrà competir. Aquest rival és VOX, partit genuïnament espanyol, d’extrema dreta i anticatalà. I ja se sap, primer els de casa, és a dir, primer de tot un partit espanyol que no català, i per molt que radicalitzi el seu missatge, aquell experiment que sorgí de l’Avinguda Diagonal per tal de frenar el moviment sobiranista i la deriva catalanista del PSC, toca a la seva fi. Això si, segurament, al Sr. Rivera, li reserven un lloc privilegiat a alguna empresa de l’Ibex-35. Gràcies com no! Pels serveis prestats.

Economista.