Com afecta la imatge a les dones? Com d’esclaves som de la imatge? Com la imatge pot esdevenir una presó?

La imatge, el llenguatge, els símbols, el llenguatge no verbal. “L’harem occidental”, que en deia Fatema Mernissi

De fet, és el títol d’un llibre d’aquesta autora tunissiana (professora d’universitat, doctora en sociologia i assagista), sobre els tòpics de la societat occidental que us recomano de llegir.

Ella ha viscut a cavall entre orient i occident i afirma que, pel que fa a la cosificació de la dona, no hi ha tantes diferències entre un món i l’altre, però que s’aplica de forma diferent.

Ens explica com ella entra en uns grans magatzems a Nova York i com no hi pot trobar cap peça de roba de la seua talla, a pesar de la quantitat de modelets, “pensa i demana”, que hi ha en aquell temple de la moda.

Les mateixes venedores li deixen entendre que “no té una talla estàndard” i que hauria d’anar a una botiga de talles grans.

En surt una mica frustrada i preguntant-se si la seua talla de falda no està dins dels paràmetres d’una dona, diguem-ne, de mida “normal” de la seua edat.

Surt al carrer, mira altres dones que passegen i veu que n’hi ha de més grasses i de més primes, i moltes semblants a ella, pel que fa a les mides. Se sent humiliada i farta, una vegada més. Però, també es pregunta perquè es deixen perdre clientela de “mida estàndard”, en aquelles galeries de renom.

Algunes musulmanes s’han de tapar perquè estan sotmeses a una llei que marquen els homes, però les dones occidentals hem d’obeir una religió més subtil, però no per això menys cruel: l’ideal de bellesa imposat per uns poders controlats pels homes.

Paradoxalment, un ideal anorèxic sovint impossible d’assolir per a la majoria de dones, amb talles superiors a la 40.

Quan miro els aparadors sempre em pregunto quantes noies es podran posar aquells texans minúsculs i ajustats de la talla 34 o 36 que vesteixen els maniquins secs, sense excepció. Fa temps que se’n parla, de l’anorèxia, de la bulímia, de la frustració de moltes noies i dones en no trobar les talles que necessiten per vestir a la moda, però continuem veient les models famèliques, pàl·lides, amb cossos sense forma, tot ossos, que caminen com si anessin a muntar a cavall cada dia i que vesteixen uns modelets que els queden com un sac damunt del cos, amb tant poca gràcia i amb una feminitat tan poc visible que em fan pena. De veritat.

Bé, tot això és bastant evident, crec jo, però no prou denunciat per les dones. S’han de revisar talles per part del govern, però no es fa mai.

Segons Fatema Mernissi, els homes reafirmen el seu poder en imposar modes impossibles a les dones. Moltes entren en una cursa permanent i impossible de guanyar contra el pas del temps i contra la presència de la carn al cos, quan la rodonesa és tan inherent al cos de la dona, més que no pas els ossos marcats baix de la pell, no?

A l’Orient els homes fan servir l’espai per a dominar les dones: els imams manen a les dones que es cobreixin amb el vel a l’espai públic.

En canvi, a Occident, la moda és despullar al màxim les dones per dominar-les. “Si no t’assembles a la imatge que han destapat, estàs sentenciada”. Tu no pots ser presentadora o actriu sense ser jove, guapa, amb cabells llargs i rossos (si pot ser), sense obeir la moda d’anar vestida d’estiu encara que sigui hivern.

Per exemple, Rosa María Mateo, una periodista i bona professional, presentadora de programes de TVE1 durant anys, que confessa que ara ja no podria presentar cap programa, perquè és més important ser jove i guapa que ser bona profesional.

Si no, observeu com a exemple totes les presentadores de La Sexta TV, el cas més paradigmàtic, crec. Sempre fan de guapes en segon terme o animadores, tant en els telenotícies, com a El Intermedio Sandra Sabatés, o a Zapeando, Cristina Pedroche, Anna Simon i tota la cort de noies joves dient parides que fan la rèplica graciosa del presentador. Deuen ser bones periodistes i professionals, però no els ho deixen demostrar. Això sí, han de ser guapes, primes i joves i portar la roba ben ajustada i d’estiu.

Bé, d’això TV3 se’n salva, crec. Catalonia is different, també en això?

Els presentadors, en canvi, poden ser vells i lletjos, fins i tot gords. És a dir, se’ls deu contractar per la professionalitat, no?.

Filòloga.