Tenim ja els resultats de les eleccions catalanes. Tots fan especulacions sobre els possibles pactes postelectorals. Si Govern d’independentistes, si conjunció d’esquerres, si acord d’uns altres partits amb recolzament extern d’uns tercers, etc. Tothom hi fa la seva jugant amb l’aritmètica variable quan cap grup té per si mateix majoria absoluta.

No vaig a entrar en l’anàlisi dels resultats. D’entrada si lamento la baixa participació. No treu legitimitat als guanyadors, per suposat, però és ben cert que l’abstenció no afecta igual a totes les candidatures, perquè no deixa d’anar a votar ni un sol dels militants i molt pocs dels votants d’aquells partits o grups amb permanent mobilització, amb plataformes ciutadanes que els recolzen, que han convertit l’activisme en part integral de la seva essència, mentre que deixin d’acudir a les urnes moltíssims dels votants dels partits que són més plataformes electorals i més de quadres, les bases i els votants dels quals generalment estant poc mobilitzats. Per això no és tan segur que els resultats electorals siguin una radiografia real de la forma de pensar del conjunt de la societat quan la participació en els comicis és baixa. Dit d’una altra forma, si en lloc d’haver votat el 53,5 per cent dels convocats a les urnes ho haguessin fet el 79,1 per cent de les eleccions de 2017, probablement els resultats serien molt diferents. O, explicant-ho d’una altra manera: en els dies postelectorals es parla de gran victòria de l’independentisme, quan si s’entra en l’anàlisi amb detall resulta que sobre el conjunt del cens electoral els seus votants representen només el 27 per cent.

Reitero que la baixa participació no treu legitimitat als guanyadors.

Siguin quins siguin els que governen i quedi qui quedi a l’oposició, la tasca que tenen pel davant és enorme. En primer lloc, i com a substancial, la de recomposar la bona convivència a Catalunya. Per interessos, alguns han negat que en els darrers anys ha hagut deteriorament de la convivència, però és un fet. A quantes famílies i entre amics fa anys que no es parla de política per a evitar conflictes! Hauria de ser un tema més a tractar amb naturalitat. Una dècada enrere es discrepava, però no provocava trencadissa. En els últims temps el problema ha derivat en què tot el raonament polític es redueix a sentiments i per això mateix és més incontrolable i les discrepàncies obren ferides.

Calen cops de timó, com deia el president Tarradellas. Des dels governs de la Generalitat no s’ha treballat durant anys pel bé dels ciutadans, sinó que els objectius eren, simplement, uns altres. Tampoc s’ha legislat per a tot el país, sinó per a la meitat. Ara cal que el Govern faci la tasca que correspon resolent problemes dels ciutadans.
Els partits de l’oposició tenen el deure de fiscalitzar el Govern, però també la responsabilitat de no convertir la relació en impossible i evitar al màxim la crispació. Temo que la irrupció amb força de Vox al Parlament no ajudarà en aquest aspecte, tot i que els protagonistes que hi havia a la darrera legislatura tampoc van fer gran cosa per a evitar la tensió.

També els mitjans de comunicació tenen pel davant una tasca gens petita. En conjunt no han contribuït a la concòrdia.

De la mateixa manera, tots els ciutadans tenim molt a fer. Començant per relativitzar la importància de la política i augmentar la del sentit humà i la col·laboració.

Autor: