El confinament pandèmic pot ser una bona oportunitat per prestar més atenció al nostre món interior, començant per quelcom tan senzill com observar-nos… Per què fem el que fem? Per què pensem com pensem? Com es generen els nostres pensaments, sentiments, judicis? Qui sóc jo, en definitiva? En el meu cas és un camí que sortosament vaig començar fa anys, i que val molt la pena, és allò de conèixer-te a tu mateix que ja va proposar Sòcrates fa dos mil anys, però n’hi ha pocs (cada cop més) que ens atrevim a fer-ho… És un exercici arriscat, si ets honest vas descobrint molts racons foscos del teu jo (també molts punts lluminosos), i ens adonem que tot sovint funcionem amb mecanismes inconscients que ens fan reaccionar de forma poc sàvia al que passa al món exterior, tant de les coses que passen al món com les que passen al nostre voltant (relacions amb pares, parelles, fills, germans, amics, companys de feina, etc.). Quan comences a “rascar” te n’adones que el teu “edifici personal”, la teua personalitat, el teu “ego” està fet a partir d’una sèrie de creences sobre tu mateix, sobre els altres i sobre el món que no saps ben bé com has adquirit i que et condicionen totalment el teu comportament (per a bé i per a mal). Llavors descobreixes que has de desaprendre, que has de desfer-te dels teus prejudicis i mirar els altres i el món de forma més “objectiva”, més “innocent”, intentant no jutjar (la qual cosa no vol dir que no tingues una opinió).

La meditació és una bona eina per començar, però també llegir llibres sobre aquests temes (per exemple de psicologia transpersonal) o fer cursos de formació (on s’aprèn molt de tu mateix i dels altres). El meu procés, com el de tots els que estem en este camí, és el de la deconstrucció del meu jo (del meu ego), i us puc ben assegurar que és un esport de risc al quan només val la pena jugar-hi si vols arribar fins el final, fins estar en pau amb tu mateix, amb els altres i amb el món. Una de les seguretats que m’ha sortit de dins com a resultat d’aquest procés és que “com més em conec menys sé qui sóc”, i que estic en constant transformació. Un altre aprenentatge important és que cal acceptar la realitat (una cosa aparentment molt simple però a la pràctica molt difícil) i no voler canviar els altres, i també que cal viure el present (també aparentment molt obvi però gens fàcil!). Te n’adones que estem molt condicionats pel passat i pel futur i no gaudim de l’ara i aquí. Per poder gaudir del present ens hem de reconciliar amb el nostre passat, i és sovint un camí dolorós, però paga la pena. Us convido a tenir coratge i començar a fer camí, que no s’acaba mai. La recompensa és gaudir cada vegada de més moments de veritable “pau, amor i llibertat”, com diu el mestre Xavier Guix.

Investigador del Programa d’Ecosistemes Aquàtics.