El transvasament de gairebé 5 hectòmetres cúbics d’aigua de l’Ebre a Santander ha abocat benzina al debat del debats a les Terres de l’Ebre, la qüestió al voltant de la qual s’han articulat la personalitat i la identitat del territori. Si Catalunya celebra la seua Diada commemorant una derrota, l’Ebre es va fer territori combatent una amenaça.
El debat, però, no el vull plantejar en termes històrics ni quantitatius, sinó qualitatius, perquè el que torna a estar en qüestió és el concepte de transferència entre conques. És obvi que poc tenen a veure els menys de 5 hectòmetres cúbics anuals del transvasament a Cantàbria amb el centenar que poden marxar cada any segons l’ús vigent de la concessió de l’anomenat minitransvasament de l’Ebre a Tarragona, i encara menys amb els més de 1.000 que preveia el Pla hidrològic nacional transvasista de l’últim govern Aznar. Cada cosa té la seua magnitud. Però no parlem d’això, parlem de si els transvasaments poden ser considerats o no com a solució als dèficits hídrics d’altres conques.
En este punt, si alguna cosa tenen interioritzada les forces polítiques catalanes, i especialment a les Terres de l’Ebre, és que ser condescendents amb qualsevol política transvasista comporta una factura política feixuga, i a partir d’aquí, amb unes noves eleccions a la Generalitat a tocar, el debat es torna simple i es convertix en una lluita per a veure qui fa més gestos o qui s’ha oposat més vegades i amb més energia a un transvasament o qui n’ha estat menys còmplice, tornant a la visió històrica. La remor de l’aigua de fons activa les apel·lacions al front comú, a la defensa del territori, però sobre uns fonaments polítics de fang en què cada partit només busca salvaguardar la seua imatge, o això és el que sembla massa sovint.
A les Terres de l’Ebre hi ha un Front Institucional, creat per a canalitzar l’oposició dels ens locals a l’actual Pla de conca.  També hi ha una Taula de Consens, creada recentment i integrada per ajuntaments i sectors socioeconòmics per a pactar i exigir actuacions contra la regressió i la subsidència del delta de l’Ebre. També hi ha una Comissió per la Sostenibilitat, un òrgan amb rang legal que compta amb tots els representants de tots els sectors i administracions, però que l’últim cop que es va reunir i va fer un plantejament amb tots els ets i uts va ser quan va atualitzar la seua proposta de cabal ecològic. Una proposta, que, com no podia ser d’una altra manera, no va ser tinguda en compte per la CHE.
Tenim, pues, una arquitectura del consens sobre el qual es va forjar aquella identitat ebrenca a la què apel·lava al principi, però estos dies només sentim retrets polítics que fan improbable un front territorial real i sòlid, amb arguments científics compartits, per a armar una oposició de llarg recorregut a qualsevol transvasament, siga qui en siga l’impulsor o el responsable, si realment tots ens creiem que, com diu un dels lemes de la PDE, els transvasaments no són la solució.

Ningú està obligat a defensar cap opció a contracor. Si no hi ha consens argumental i polític en el rebuig a qualsevol hipotètica agressió que puga condicionar el futur del Delta -o a qualsevol espoli consolidat com ho és el minitransvasament a Tarragona- , que cadascú defense la seua posició, a les clares, sense embuts ni equilibris preelectorals, i que es dissolguen els organismes que no siguen operatius ni funcionals. L’Ebre català i el Delta necessiten accions, i això vol dir aigua i sediments. Sense això el debat potser serà encesament polític, però també aigualit i infructuós.