El Jaume va a l’escola podria ser el títol d’un conte tradicional de la literatura infantil i juvenil, com els que hem llegit milers de vegades als nostres infants. Sona bé, millor que El Jaume torna a l’institut, que és el títol que hauria de tenir aquest relat.
El Jaume ha tornat a l’institut envoltat d’una inundació d’articles i opinions a favor i en contra de la reobertura dels centres. Com en qualsevol tema, mai plou a gust de tothom. A ell, professor d’una certa edat i molta experiència, ja no el sorprèn res i està acostumat a navegar bufi el vent que bufi: que ara entren a govern uns i s’ha de canviar el currículum, doncs canvien els llibres de text; que ara entren els altres i es faran més hores de Religió, doncs serem més catòlics; que ara no manen ni uns ni els altres i s’ha d’aprovar més, doncs serem més amables corregint… Ara bé, el que ha passat en els darrers mesos ni ho havia vist mai ni les ments més creatives ho haguessin pogut imaginar. Ell ha intentat sempre està mitjanament al dia de les noves metodologies i les avenços tecnològics aplicats a l’ensenyament, de vegades no per convicció sinó per no deixar de fer una cosa per desconeixement. Per tant, ha fet classes telemàtiques, ha enviat la feina mitjançant diferents plataformes, ha contactat amb els alumnes i les famílies per telèfon, per whatsapp, per correu electrònic… i tot i això hi ha qui ha estat missing durant tres mesos. Així doncs, dorm amb la consciència ben tranquil·la, perquè ha treballat amb més intensitat i dedicació que des de l’aula.
Des de dilluns ha tornat a l’institut, amb il·lusió de poder-se retrobar amb alumnat i companys, que, com ell, no són personal vulnerable i seguirà oferint la seva professionalitat als nois i noies que tan estima i a la societat a la qual serveix, però no es pot estar de taral·lejar: no és això, companys, no és això. No pot evitar sentir-se trist i decebut de no poder atendre a tothom igual, perquè uns es podran desplaçar als centres i altres no, perquè no podran compartir jocs, bromes i rialles, perquè no podrà garantir que els seu missatge arribi a tots i totes i el puguin discutir com sempre han fet, però el que més li dol de tot és que el debat durant aquests mesos s’hagi basat en si hi havia d’haver aprovat general, en si les famílies havien de fer de mestres, en si els alumnes es connectaven o no, en si lliuraven els deures que se’ls encomanaven… El preocupa, i molt, que s’hagi obviat l’autèntic debat: quina escola, quina educació tenim, quina volem, què han après els nostres joves en aquest mesos, independentment de la nota, com els estem preparant per al món que ens ve i, sobretot, què estem disposats a fer com a societat per a la seva formació. Així que, el Jaume ha tornat a l’escola. La pregunta que no deixa de fer-se és a quina escola i com volem que sigui.