La Berta s’ha passat tota la seva vida darrera el taulell del negoci familiar. Fins als vint-i-cinc anys, al costat de la seva mare i, després, sola atenent el degoteig de clients que entraven i sortien incansablement, fins que el raig s’ha anat reduint i ara es passa la major part del temps devorant una novel·la darrera l’altra o llegint la premsa local. Analitzant els diaris se n’adona que el futur del seu negoci corre paral·lel al del territori on viu.

Dia a dia van tancant establiments de tota la vida empassats per cadenes internacionals i ningú fa res per evitar-ho. És la llei del mercat, diuen. Que els pobles menuts es vagin despoblant també s’interpreta com una tendència irreversible. Passa una desgràcia, tothom se’n recorda que el sud existeix durant uns dies i es proclamen promeses que s’emporta el vent que ens caracteritza. Està acostumada a veure com, a poc a poc, ens van absorbint a força de xuclar la nostra energia i el nostre patrimoni natural.

El dia abans de posar el cartell de Tancat per vacances, com cada estiu, sense saber si podrà treure’l al setembre, llegeix una notícia, una més, sobre una gran venda d’oliveres mil·lenàries i no pot evitar recordar un dels contes que la seva mare s’inventava per a ella. Oli, una olivera mil·lenària, s’havia cansat de viure. Des que l’havien plantat uns homes que parlaven una llengua molt antiga havia observat diferents maneres de conrear la terra, havia vist passar guerres, dies en què els camps havien acollit moments de gaudi i altres de patiment… I com tots els que senten que arriben al final del seu camí, ella també desitjava tancar els ulls per sempre. Un dia, però, un jove havia plantat a la seva vora una petita olivera, a la qual havia decidit denominar Farga, que estava patint els efectes de la forta sequera de l’estiu, i va decidir que hauria de continuar vivint per ajudar la seva veïna, comprometent-se cuidar-la allargant-li les arrels i part de la seva saba. Com tots els contes de la mare, el final era feliç i les dos noves amigues, tot i ser de generacions tan apartades, convivien i s’aportaven el millor d’elles.

Ara, però, la visió de la Berta no pot ser tan positiva. Els camions carregats d’aquests arbres monumentals recorren les carreteres de les nostres comarques en direcció a les grans empreses de cultius de Barcelona on ja els esperen els compradors que les convertiran en objectes de decoració. Els arrencat de la terra però també els han arrabassat el passat i els objectius. Veient la passivitat de Ies autoritats, la Berta ha decidit que potser caldrà canviar el final del conte, per afegir un element més a la llarga llista d’espolis que venim patint i afegir-li com a títol el rètol que haurem de posar a sota el que anuncia l’entrada a les Terres de l’Ebre, el mateix que ella no trigarà a col·locar al seu establiment: En liquidació, encara que el que realment somnia penjar és En reformes, perquè vol dir que encara hi ha futur.

About the Author:

Escriptora. Doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura per la URV. Catedràtica d’Institut i professora associada de la URV.