Ens passem els dies esperant el cap de setmana, ens passem l’any esperant les vacances, ens passem la vida esperant… què?

És l’espera indefinida d’aquell que deixa de banda el present intentant viure en un futur que encara no ha arribat?

Quina llàstima de temps perdut, si de veritat… em fa pena aquella gent que s’aixeca agobiat, treballa amb cara de gos i se’n va a dormir insatisfet del ritme que porta! Tenim tota mena d’avenços i comoditats per fer més fàcil la nostra vida i paradoxalment som uns insatisfets, ningú té el que vol, ningú fa el que li agrada, ningú té temps per a res… de debò? Jo vull que la gent pensi que visc molt bé, realment ho intento cada dia, en cada cosa que faig, i això implica matinar, anar a treballar, porta una casa, fer gran una xiqueta, i totes aquelles coses que formen part de la majoria de homes i dones d’aquest món. Però no per això intento buscar la part positiva de cadascun d’aquest elements, és com l’aigua que s’adequa a cada recipient, ja sigui estret, ample, alt, baix… No ens cal atabalar per tot, intentem veure el got mig ple, hi ha gent que realment té problemes i natros que ho tenim tot per a viure com a reis, preferim malbaratar els nostres ànims amb queixes i més queixes.

Ah! Per cert a aquells afortunats que marxin de vacances els demanaria que a la tornada fessin cara de felicitat, i que aquestes piles carregades durin almenys fins a Nadal ( no ens deixem atacar també pel síndrome post-vacional!!)