La Batalla de l’Ebre, una batalla que encara s’està lliurant

Durant els darrers mesos s’han fet múltiples actes de commemoració del 80è aniversari de la batalla de l’Ebre, que han culminat darrerament amb la recordança del final dels 115 dies que van durar els combats. És prou sabut que la batalla de l’Ebre ha estat considerada la batalla decisiva de la darrera guerra civil espanyola (1936-1939), l’últim esforç de la República per deturar el cop d’estat de Franco i dels seus aliats, Hitler i Mussolini, i intentar “enllaçar” amb les potències de l’Europa democràtica. Una batalla amb tràgic balanç de víctimes i amb funestes conseqüències, que han perdurat i perduren en el temps.

El desenllaç de la batalla de l’Ebre va accelerar la derrota final de la República legalment constituïda a mans dels militars colpistes i, en conseqüència, la instauració definitiva de la dictadura feixista, l’exili de centenars de milers de persones, els judicis sumaríssims, les execucions, la presó i la repressió d’accions, paraules i idees. Vuitanta anys després, aquella terrible batalla -i, per extensió, el desenllaç de la guerra- és encara un record punyent i, sobretot, una llosa que no ens hem tret del tot de sobre, principalment perquè queden deures pendents per tal de tancar-ne definitivament la carpeta i situar-la exclusivament a l’arxivador de la història. Vuitanta anys després encara hem de reivindicar (i hi ha qui en fa negacionisme) la gent que va patir els efectes dels enfrontaments a nivell físic i psicològic, les famílies que van haver de tirar endavant mutilades d’algun dels seus membres, la repressió de la postguerra i dels anys de dictadura, la por de contar les vivències i sentiments perquè s’havia estat al costat de la República legalment i democràticament constituïda… Quant de dolor acumulat! Quantes persones que no hem tingut perquè van ser represaliades o van haver d’exiliar-se! Quantes veus que no ens han arribat perquè han estat censurades! Unes pèrdues que arrosseguem i que ja no podrem recuperar del tot. Ens han mutilat la societat!

És cert que durant els darrers anys s’ha fet molt per la memòria, de vegades a contracor d’alguns poders polítics. Però cal fer encara més esforços per a recuperar-la completa i visibilitzar-la. I, sobretot, cal fer molts més esforços per recuperar i dignificar totes les persones mortes al camp de batalla o com a conseqüència dels efectes de la guerra sobre la població civil, cal recuperar les persones assassinades i mal enterrades en qualsevol lloc encara no remogut, cal recuperar la memòria completa dels fets. Em repugna quan algú (acèrrim defensor del bàndol vencedor, habitualment) parla de deixar les coses com estan, perquè si no es pot fomentar l’odi. Quin odi s’hi pot veure en l’afany de voler recuperar el cos del pare, del iaio o qualsevol familiar i poder posar pau a la memòria familiar, que ha viscut alterada durant anys i anys?

Es tracta de revertir els efectes de la guerra que van encendre, cal recordar-ho, els militars revoltats. I per això cal poder fer la reconciliació sincera i definitiva. Reconciliar-se no és el mateix que oblidar: per a reconciliar-se cal posar-ho tot sobre la taula (també els crims que uns i altres van perpetrar durant el conflicte bèl·lic, és clar) i, sobretot, actuar amb generositat i respecte envers l’altre. Això ho saben molt bé els països que han fet veritables polítiques de memòria i reconciliació.

Tanmateix, perquè la reconciliació siga possible caldrà també espolsar-nos el franquisme que hi ha latent i que cada vegada més va traient el cap. De la mateixa manera que estrictament la batalla de l’Ebre va acabar la matinada del 16 de novembre de 1938, hom podia pensar que el franquisme acabava amb la mort “oficial” del dictador el 20 de novembre de 1975. I no ha sigut així: el franquisme sociològic ha seguit ben viu i en els darrers temps està tenint una veritable presència desacomplexada. Una més, i no menor, de les conseqüències de la batalla de l’Ebre i de la guerra.

Mentre les famílies no puguen assolir la pau de saber que s’ha fet tot per trobar els seus familiars, mentre es tanquen els ulls davant les actuacions dels filofeixistes, mentre es toleren i es donen subvencions a fundacions d’exaltació del franquisme serà com si se seguís lliurant la batalla de l’Ebre. Mentre tot això passe seguiran ressonant aquelles paraules de Joan Oliver al Teatre Romea: “Encara som a la trinxera i les nostres armes són les paraules”.

Filòleg i historiador.
Escriu un comentari
X
X