Divendres passat, 12 d’octubre, vam anar a la presó de Mas d’Enric, al Catllar, a l’acte organitzat per l’ANC de Terres de l’Ebre, en suport a Carme Forcadell i, de retruc, a totes les preses, represaliades i exiliades, però allí, a Mas d’Enric, l’acte era dedicat a la presidenta del Parlament. En arribar, la visió de la presó des de fora em va produir una esgarrifança i alhora ràbia i un caramull de sentiments més. La fredor i la grandària de l’espai, on se suposa que hi ha cel·les d’uns pocs metres quadrats on viuen recloses les persones, augmenta els sentiments d’impotència i a la vegada la necessitat de solidaritat. Aturem-nos a pensar què passa allí dins, com viuen, com són tractades, com es mantenen fermes?

Desconec el sistema penitenciari espanyol, però pel poc que n’he llegit, no és res de bo, terrible. L’advocada i represaliada política basca Arantza Zulueta en parla així en una entrevista a la Directa: «…fins que no ets dins, no coneixes la duresa del dia a dia, la deshumanització i la violència del sistema o l’arbitrarietat. Per això la frase:»La lògica s’acaba on comencen les institucions penitenciàries». Es trenquen els esquemes». Els esquemes de les vides de les preses i de les seues famílies. Per això és tant de lloar la presència continuada de persones davant de les presons per donar-hi suport i, molt especialment, la del col·lectiu Cap dona en l’oblit, que tant a Mas d’Enric com a Puig de les Basses acudeixen per mantindre viva la presència de Carme Forcadell i Dolors Bassa. I si ho fan és perquè els mitjans de comunicació sovint les silencien o, en tot cas, no les tenen tan presents com als presos polítics.

Històricament les dones hem estat invisibilitzades i silenciades, se’ns nega el fet de ser subjectes polítics perquè socialment hi ha interioritzat i ben après allò que el domini del patriarcat vol. Són moltes les dones que han patit la repressió al llarg del temps, especialment durant el franquisme i la transició, de les quals no se n’ha sabut gaire, tot i que quan la coerció és política sempre hi ha un col·lectiu al darrere per fer que es mantinga la dignitat d’aquestes persones. S’hauria de fer un estudi històric sobre les dones represaliades durant la «modèlica» transició espanyola, ja que en aquell moment l’aparent normalitat i el permanent domini de l’estat dels mitjans de comunicació va fer que moltes no en sabéssem res de res. Al poder ja li interessa que no se sàpiga, però el desconeixement i la manca d’estudis sobre aquestes dones polítiques és flagrant.

En el cas de les dones, el col·lectiu Cap dona en l’oblit fa que de la solidaritat passem a la sororitat com una unitat d’acció i d’amistat per cuidar-nos i cuidar-les entre totes, a les que pateixen presó, exili i repressió. Sense aquestes iniciatives les dones corren un perill, l’oblit, la desatenció, negligir seria el verb correcte. La presó ja està creada per anul·lar les persones, com un monstre, i nosaltres ens mantindrem a la porta perquè sàpiguen que no estan soles, per donar-los veu i llegir les seues cartes, per mantenir-les fortes, perquè juntes plantem cara a l’opressió. Com deia la indispensable Maria Mercè Marçal a la Cançó de fer camí, «Juntes farem nostra la nit» fins que totes siguen lliures.

Filòloga.

Eleccions Municipals 2019 - Terres de l'Ebre