Us podeu arribar a imaginar que un dia un fons voltor, una empresa desaprensiva o qualsevol ric vanitós compren l’edifici de la Pedrera o l’amfiteatre de Tarragona o el monestir de Ripoll o el castell d’Ulldecona, els desmunten i se’ls emporten a una finca de la seua propietat per tal de poder presumir-ne davant de les seues amistats? Veritat que no us podeu imaginar que puga passar? Perquè, en general i sortosament, l’època en què es podien usurpar castells medievals, claustres romànics o altres construccions de l’antiguitat ha passat a la història.

I no caieu de cul si us dic que una cosa pareguda està passant cada dia davant dels nostres nassos? No us escandalitzeu si us manifesto que ens estan espoliant de forma reiterada i tolerada un patrimoni mil·lenari? Que hi ha empreses que s’aprofiten de la mala situació econòmica de la pagesia i de la permissivitat legal, compren finques senceres d’oliveres antiquíssimes, les arrenquen i les revenen com a articles ornamental de luxe per una quantitat immensament superior a la que han pagat?

A banda i banda del Sénia, en aquest territori de cruïlla, contínuum natural i cultural, hi ha la més alta concentració mundial d’oliveres mil·lenàries (sí, he escrit “la més alta concentració mundial”), la majoria fargues. I elles, en perfecta simbiosi amb els elements del seu entorn, conformen un ecosistema únic i un paisatge de gran importància ecològica i natural que incrementa el seu valor amb tot allò que al llarg de segles li ha aportat la humanització: camps de conreu, elements constructius diversos (especialment les construccions de pedra en sec), vies de comunicació, ordenació racional del territori, etc. Si seguim pel mateix camí tot això està en perill de desaparèixer, no només el paisatge heretat dels avantpassats que no tenim cap dret a destrossar, sinó les mateixes oliveres, que un cop trasplantades queden habitualment condemnades a mort lenta en uns pocs anys, per molts tractaments pal·liatius que els facen. I una olivera mil·lenària arrencada i morta ja no té reposició possible.

I us imagineu, a més, que un dia us trobeu una fotografia robada de la vostra mare o de la vostra germana o del vostre fill en un web de continguts pornogràfics o en una oferta de “contactes”? Segur que us en feu creus. Doncs una cosa similar està passant amb aquestes familiars oliveres indecorosament exposades en webs infames a l’espera del millor postor: un comprador que segurament pensa que poder pagar-ne un preu vol dir tindre dret sobre un ésser i que té el caprici d’exhibir impúdicament aquella olivera al seu jardí per a fer el fatxenda i qui sap si per a inflar el seu pedigrí.

Qui som nosaltres per a fer el que vulguem amb uns éssers vius que porten aquí centenars i en molts casos milers d’anys, que hi eren abans de nosaltres i que, si no ho impedim, ens sobreviuran i passaran a les futures generacions? Amb un bé així no es pot fer el li done la gana a qui en té el títol de propietat. O dit d’una altra manera: hi pot haver unes persones propietàries del terreny, però moralment (i allò moral és el que ens fa persones) no són propietàries plenipotenciàries d’un llegat que a força d’anys de presència ja són de tots i totes (encara que els que en posseïxen les escriptures en recullen el fruit, que en tenen tot el dret). O, si m’apureu, elles, les oliveres, formen part de nosaltres i nosaltres, i allò que fem, som d’elles. Al cap i a la fi eren aquí molt abans que apareguéssem nosaltres.

Davant d’un espoli tan flagrant i de l’assassinat sistemàtic d’aquestes imponents oliveres no deixa de sorprendre que a hores d’ara l’Administració catalana no haja fet cap actuació legislativa de protecció integral, a imatge de la que des de fa més d’una dècada aplica l’Administració valenciana. Bé que a aquesta banda del Sénia quan ha interessat s’han protegit espècies animals o pastures del Pirineu, sense anar més lluny. Cal, per tant, mesures urgents que puguen aturar la sagnia, mesures de protecció d’aquests arbres i d’incentivació a la gent del camp que n’és titular.

I no serà perquè ningú haja posat el dit a la llaga. Des de fa temps la gent activista i activa de Salvem lo Montsià està clamant al cel i a la terra perquè s’ature aquest vandalisme autoritzat. I ara, juntament amb Graëllsia, han engegat el projecte “Arbres en peu de vida” per tal de conscienciar tota la gent del territori, és a dir, conscienciar-nos que si aquestes grandioses fargues seguixen marxant a l’exili i a camps d’extermini estem suïcidant la nostra mateixa essència.

Si la paraula és poderosa, que ho és, repetiu-vos a vosaltres mateixos, repetim-los, repetim-nos, que “ni són vostres ni són nostres: són de la mare Terra”, com diu Montse Boldú en un poema. I tant de bo que aquesta convicció ens permeta per temps i temps poder dir a cada una d’aquestes oliveres, mentre la contemplem i rebem les seues vibracions, amb paraules també poètiques de Conxita Jiménez: “T’alces poderosa des del fons de la terra / i aspra, viva i encesa t’ofrenes al cel”.