He vist Els moixons (The birds, 1963) de Hitchcock per quarta o cinquena vegada. La pel·lícula em va deixar un record perdurable a la meua infantesa i tinc la sensació que ha crescut amb mi, al mateix temps que jo m’he fet gran i he anat adquirint una perspectiva més ampla de les coses, que és l’únic avantatge que et dona l’edat. La seua trama es basa en un conte de Daphne du Maurier, la vigorosa escriptora anglesa que també proporcionaria el guió de Rebecca, un melodrama d’un gran impacte en la cultura popular, fins al punt que donaria nom a la peça de punt que llueix la bellíssima Joan Fontaine.
Tothom que hagi vist Els moixons en recordarà la història, perquè acaba per provocar una certa aversió a les aus, ornitofòbia, que en diuen els psiquiatres . Després d’una trobada accidental i accidentada a San Francisco, la noia (Tippi Hedren) -la inevitable rossa del director anglès- i el noi (Rod Taylor) s’enamoren en un llogarret de mar que, lentament, congrega milers i milers de gavines, corbs, pardals i altres bestioles alades que, de sobte, ataquen les persones i provoquen el pànic, el caos i la mort entre els vilatans i els turistes. La tensió narrativa in crescendo mostra un dels millors treballs del director, amb un relat visual sense pietat per als espectadors, fins i tot per als del segle XXI, avesats a veure tota mena d’excessos, barrabassades i quantitats industrials de sang i fetge.
La seua música – l’aparent “absència de música”, que diu algun crític despistat- és una de les genialitats de la pel·lícula. És del gran Bernard Herrmann, col·laborador de Hitchcock en mitja dotzena d’obres i un dels grans músics de Hollywood, amb un repertori que abasta la bellíssima ària de la falsa òpera Salambó, de Citizen Kane, el romanticisme musical d’inspiració wagneriana de Vertigo -una de les claus que el convertirien en el millor film de la història- o la melodia tensa, freda i salvatge de l’orquestra de cordes de Psicosi, especialment al moment de l’assassinat de Marion-Janet Leigh a la dutxa, una de les seqüències sonores més identificables del cinema. Però ens caldrà tornar a Els moixons.
Fins que les aus no apareixen en escena i mentre no hi són, la banda sonora està feta de silencis i sons quotidians, de remors, sorolls i veus humanes. Quan hi són les aus, juraríem que sentim una barreja de crits, gralls, piuladisses i refilets extremadament aguts, gravats del natural, però juraríem en fals, perquè Herrmann empeny l’orquestra fins a límits extramusicals, un luxe que es pot permetre perquè no ha de demostrar res, justament perquè ja ho ha demostrat tot: si considerem que, actualment, Vertigo és el film que, segons la crítica, ha desbancat Citizen Kane com el millor de la història, i que Herrmann ha treballat en tots dos, és evident que es tracta d’un dels millors compositors de cinema, potser el millor. Perquè és un músic que, després d’assimilar les avantguardes dels anys 20 i 30, és capaç sacrificar la complaença del públic per tal de reforçar la voluntat expressiva del director.
La disrupció del discurs musical és l’expressió d’un relat disruptiu, d’una tensió acumulada de silencis que es trenquen, com succeeix amb la nostra vida quotidiana en presència de la tragèdia: la mort, el cataclisme, l’incendi dels nostres boscos, la tempesta extrema de l’Horta valenciana o els atemptats de la Rambla una tarda d’agost. Són recordatoris de la fragilitat de l’existència que tendim a oblidar, sortosament, en aquest racó de món raonablement amable -encara- que habitem. La grandesa del film l’apropa a les grans obres contemporànies, a La pesta de Camus, per exemple, el clàssic modern més llegit i rellegit en els temps pandèmics.
Les rates arriben a Oran de sobte i apareixen mortes a milers a les cases i als carrers, provoquen l’epidèmia mortal i un dia se’n van inexplicablement, sense que ni el doctor Rieux, ni la mena de sant ateu que és Jean Tarrou, ni Paneloux, el jesuïta, o Rambert, el jove periodista, puguin entendre què ha succeït. Quan, a la seqüència final de la pel·lícula, els protagonistes marxen silenciosament, lentament, en cotxe, els moixons segueixen allí, corbs negres com la nit, llords com el pecat, que qui sap quan volaran cel enllà i deixaran de ser una amenaça. Com ho és per a naltres el franquisme emboscat a la policia i l’exèrcit del Regne d’Espanya, als tribunals, a les grans corporacions i a la meitat de l’arc parlamentari, per recordar-nos als catalans qui mana i qui ha d’obeir en silenci, en aquell silenci espès de Herrmann.