S’està acabant un nou curs escolar, i com cada juny, és moment de tancar etapes, revisar aprenentatges i reconèixer esforços. En primer lloc, cal posar en valor la feina incansable del professorat que, dia rere dia, acompanya infants i joves en el seu camí de creixement personal, acadèmic i social. Una tasca no sempre reconeguda, sovint invisible, però essencial per al futur del nostre territori i del país.
L’educació és un dels pilars fonamentals de qualsevol societat que aspira a ser més justa, cohesionada i amb capacitat de progressar. Per això, no hauria de ser considerada una despesa més, sinó la inversió estratègica que realment és. Això es fa especialment evident a territoris com les Terres de l’Ebre, on les desigualtats estructurals, la dispersió geogràfica i el despoblament fan encara més imprescindible una aposta clara i decidida per l’educació. Els i les mestres aquí fan de tot: ensenyen, orienten, acullen i sostenen el batec del poble.
Cal posar en valor la feina incansable del professorat
Les escoles i instituts de casa nostra —i especialment els dels pobles petits— no són només llocs de transmissió de coneixement: són espais de convivència, d’arrelament i d’esperança. Sovint, són l’últim servei públic que queda en molts nuclis petits, i també el primer que detecta desigualtats, acull la diversitat i genera comunitat.
Però per poder desplegar tot aquest potencial calen recursos, estabilitat als equips docents, suport real a la diversitat i una planificació que tingui en compte la singularitat del territori. No és el mateix educar en una escola de tres línies de Tortosa que fer-ho en una ZER de la Terra Alta. Per això és tan important adaptar-se a les diferents casuístiques, circumstàncies i contextos amb polítiques educatives valentes i ajustades a la realitat.
Encara que ho pugui semblar, això no és només una reivindicació del sector: hauria de ser una exigència de país. El futur es construeix avui a les aules. Si volem garantir igualtat d’oportunitats, cal que l’educació se situï al centre de les prioritats polítiques i pressupostàries. No podem exigir excel·lència sense dotar de condicions dignes les persones que fan possible l’educació.
Educar no és només ensenyar: és construir societat
Aquest final de curs és també una oportunitat per mirar endavant i reclamar amb veu clara una educació pública de qualitat, arrelada al territori, i capaç de donar resposta als reptes d’avui: la digitalització (aquests últims dies en qüestió), l’equitat, la diversitat, el benestar emocional. Perquè educar no és només ensenyar: és construir societat.
Des de l’escola més petita fins a l’institut més gran, continuem educant amb compromís, amb vocació i amb esperança. Però també amb la convicció que cal una aposta col·lectiva i sostinguda per garantir que l’educació sigui, de debò, el motor de transformació que volem —i que necessitem.
