Viure a l’Àsia et dona molt, però viatjar a Corea del Nord et canvia per dins. Va ser un dels destins més impactants que he trepitjat. Una experiència difícil d’aconseguir, i encara més difícil d’oblidar. Perquè allà no hi ha lloc per a la llibertat. Ni tan sols com a idea.
La gent camina en silenci, vesteix igual, es pentina igual. No hi ha cotxes particulars, no perquè no es puguin tenir, sinó perquè no es poden pagar. Les botigues tenen maniquins per fer veure que hi ha activitat, però a dins no hi ha res. I els pocs estrangers que hi entren només poden veure el que volen que vegin, sempre acompanyats, sempre sota vigilància. És un decorat, una obra de teatre on tothom actua. Sense marge d’error, sense opcions, sense vida.
Quan veus una societat sense llibertat real, valores d’una altra manera les opcions que tens
Però aquesta sacsejada no només et fa entendre el que tenen allà. També t’obliga a repensar el que tenim aquí. Perquè tornes a Europa, tornes a casa, i et comença a grinyolar tot.
Ens pensem que som lliures perquè podem escollir. Però què escollim realment? Anem a votar, sí, però tots els polítics parlen igual, prometen igual, i obliden igual. Ens fan creure que decidim, però el camí ja està marcat. I el més pervers és que ho fan en nom de la llibertat, de la democràcia o del canvi climàtic. I així, mentre ens distreuen amb paraules boniques, ens van retallant drets, autonomia i sentit comú.
La llibertat, al nostre món, cada cop s’assembla més a una il·lusió controlada. Som esclaus d’un sistema que vol crear dependència, hiperregulat, burocratitzat, on tot passa pel filtre del que es pot o no es pot fer. I ens hi hem acostumat tant, que ja no ho qüestionem.
Potser no vivim en una dictadura com a tal, però cada cop hi ha més normes, més traves i menys marge per ser realment lliures
A Corea del Nord vaig veure què passa quan la llibertat no existeix ni com a concepte. Aquí, en canvi, encara hi és. Però està en risc. No perquè ens la prenguin de cop, sinó perquè ens la van difuminant, lentament, amb somriures, discursos i lleis.
No és una crida a la por. És una invitació a pensar. Perquè la llibertat no s’ha de donar mai per feta. I si no la defensem —de veritat, no amb eslògans—, un dia potser només ens quedarà el record.
Joan Casanova Bertomeu
Preparador físic de futbol professional
