L’altra nit em vaig cruspir la darrera truita de carxofa de la temporada, amb una mescla de plaer i tristor, perquè hauré d’esperar fins a l’hivern per repetir l’experiència. Més que una truita va ser un remenat, ja que no m’agrada que la carxofa -gairebé crua- quedi atrapada en la massa circular de l’ou que l’envolta. De fet, m’agrada de totes les formes imaginables: crua, amb o sense el polset de sal i el rajolí d’oli, escaldada, amb un bull, quan l’acompanyo d’un grapat de pèsols i mig trumfo, amanida amb un toc de vinagre, fregida –ma non troppo-, al forn o a la brasa, però només amb sal i oli, per no emmascarar el seu gust deliciós, subtilment amargant, que els falsos profetes dels fogons destrueixen a cop d’all, julivert, pebre roig, pernil o altres barrabassades.
Quan faig cassolada de peix en suc amb sofregit i pèsols, m’adono que sempre faig curt de carxofa, perquè acaba conquerint el cor i el paladar del personal. També em pot servir per acompanyar una cassola de vedella, perquè combina tant amb la mar com amb la muntanya. Uns calamarsets i/o unes gambes pelades, acompanyades d’una generosa ració de carxofa passada per la paella és un plat d’un nivell considerable en la seua senzillesa. Va ser mentre tallava les carxofes en gallonets -més aviat prims i amb dos dits de tronxo repelat- que vaig recordar Heròdot.
El gran viatger grec, pare de la història i de l’antropologia, explica al llibre IV d’Els nou llibres d’Història que a la riba sud de la Mediterrània, a l’actual Líbia, hi havia la nació dels lotòfags, els menjadors de lotus. Vaig pensar que la carxofa és, com el lotus, una flor, la flor de la carxofera, de manera que, tècnicament, em puc considerar un lotòfag, igual que la immensa majoria dels catalans i dels mediterranis. En realitat, Heròdot diu que “aquest poble només viu dels fruits dels lotus”, una observació que no ha de modificar aquesta interpretació, perquè la carxofa es pot considerar, al mateix temps, una flor i un fruit.
Heròdot utilitza la paraula storíe, que nosaltres traduïm per “història”, entesa com a narració, contalla, crònica o relat dels fets. Però en grec, storie significa “investigació”: “Aquesta és l’exposició de les investigacions d’Heròdot d’Halikarnàs…”, sol ser la traducció més acceptada de la primera frase del llibre. I després segueix: “per tal que no s’esvaeixin en el temps els fets dels homes…”. Per tant, segons del primer dels historiadors, la seua feina i la dels seus successors havia de tenir dos objectius: 1) Investigar els fets i 2) Evitar-ne l’oblit. Com és prou sabut, cap dels dos objectius han estat assolits, tret d’honroses excepcions, perquè la història l’escriuen els vencedors i els vençuts no tenen gaire ocasió d’esmenar-la. Probablement és per això que Catalunya és un poble de grans historiadors, perquè hem acumulat derrotes i relats ficticis que s’han fet oficials i que hem hagut de posar en qüestió i refer permanentment.
Per als espanyols, en canvi, els historiadors són una mena de cacatues que només han de memoritzar i repetir ad nauseam les ordres del dia de les casernes. Per això no hi ha una veritable historiografia espanyola rigorosa i homologable a la catalana, l’anglesa o la italiana, per exemple (perquè la francesa està plena de llegendes, paranys i enganyifes, com correspon als bons jacobins). El resultat és que, des de la mort de Tuñón de Lara, el 1997, no hi ha un gran historiador fiable, i de fet, al llarg del segle xx, n’hi ha ben pocs que ens expliquin què ha passat realment al país veí, que de retruc, ens ha passat a nosaltres com a víctimes propiciatòries. Segles de conquestes, dominacions, repressions i explotacions arreu del món segueixen envoltats per la boira del mite, per la qual cosa, el relat canònic de Viriato, Don Pelayo, El Cid i la “honra sin barcos” s’ensenya a les escoles, amb comptades variacions.
Un cas tan flagrant com el cop d’estat del 36, la guerra, la repressió, la postguerra i la dictadura encara es ven com el drama de les dues Espanyes, com si no hagués estat una guerra d’extermini de l’exèrcit contra el poble i les nacions històriques de l’estat. Es tracta d’una situació particularment greu, ara que el neofranquisme vol tornar a tenir el poder, tot el poder i només que el poder, en aquests dies de vergonya i escàndol, quan el PSOE s’enfonsa i els seus aliats ocasionals intenten treure l’aigua del vaixell a cop de galleda.
Perquè no s’han investigat prou els fets, ni s’han salvat de l’oblit. Els fets segueixen la lògica de la quarta restauració borbònica en dos segles, i restaurar significa, en aquest cas, tapar, oblidar i pactar amb els militars i el gran capital, a més de lligar curt als catalans. És un sistema bipartidista que implica dos grans partits corruptes, com a mínim, perquè en cas contrari són expulsats del sistema i algun altre ocupa el gran buit de poder i riquesa que queda. Perquè: què podem esperar dels cortesans aviciats, quan l’emèrit viu en una orgia perpètua i Felip VI ni perdona, ni oblida?
