Aturar-se, sentir la remor del mar d’un dia d’hivern a la platja, tancar els ulls i escoltar com la brisa acaricia les espigues daurades de l’arròs, agrair l’olor de la pluja i el fang en un dia xafogós d’agost, contemplar les orenetes dansaires una tarda d’estiu o les coreografies impossibles dels estornells quan arriben a la tardor, jugar amb l’eco d’una catedral buida amb olor a encens…silenci. Moments de quietud i pau, luxes de la vida moderna.
Hem oblidat la importància del silenci. I és que el silenci pot ser moltes coses: el silenci és un dret, pot ser un ritual per rendir un homenatge, és una disciplina espiritual o una pràctica mindfulness. El silenci és missatge, essencial per a la comunicació, ja que sense ell la comunicació seria intel·ligible. Hi ha molts tipus de silenci: silencis forçats, silencis incòmodes, silencis per por, però també de pau, de complicitat, silencis compartits, silencis amables, silencis pacients, silencis viscuts. Cada silenci és únic i el món ens ha fet creure que si estem callats és perquè no tenim res a dir.
Després d’anys en constant contacte amb la música he arribat a la conclusió que aprendre a escoltar el silenci és un acte d’amor propi. En música, el silenci és l’absència d’aquesta. Paradoxalment, és quan apareix el silenci que comencem a escoltar i percebre altres sons, sorolls i freqüències dels quals fins aquest moment no n’érem conscients. Perquè el silenci absolut, dins el món natural no existeix i fins i tot el silenci té la seva pròpia música si ens atrevim a escoltar-la.
Els cantants, moltes vegades obsessionats amb recerca del so i la seva bellesa ens oblidem del valor dels silencis, que serveixen, en primer lloc per a respirar. Respirar, agafar aire, fer una pausa per a continuar omplint de contingut el nostre missatge.
La música ens ensenya que cada nota té el seu silenci equivalent. Mozart va dir que la música no està en les notes sinó en el silenci entre elles. Com en una bona novel·la, els silencis formen part de la música i ajuden al lector a entendre-la i fer-la seva. I al mateix temps, els silencis també donen molta informació als altres sobre nosaltres mateixos, sobretot si sabem escoltar. Quin art tan difícil, el domini del silenci.
I mentre divago sobre la importància del silenci me n’adono que la vida és la única obra d’art on cadascú de nosaltres som el verdader protagonista. Tan de bo trobem el coratge per escollir quina música volem cantar mentre interpretem la nostra gran obra sense oblidar-nos dels silencis, que són els que ens permeten respirar. Perquè igual que amb el cantar tot comença amb una inhalació i acaba amb una exhalació.