Llegeixo a la premsa que el consum de plats preparats a les llars ha crescut en un any entre un 2,9% (dada de l’Associació Espanyola de Fabricants de Plats Preparats) i un 9% (Kantar) segons l’estudi que es consulti, i que som els catalans els que registrem un consum per càpita més elevat (seguits de madrilenys i andalusos). Les persones que saben fer una bona picada, un fricandó o uns canelons són gairebé espècie en extinció?
No puc dir que em sorprengui. Fa algunes setmanes ja vaig viure aquest moment quan, durant un sopar amb amics, un dels debats que més interès va despertar girava entorn quin supermercat venia la millor truita de patates. Quan vaig mostrar la meva incredulitat i vaig defensar que una truita de patates veritablement bona era casolana (i ja posats, amb ceba), em van titllar gairebé de talibà de les truites.
Fora del món de les truites (digueu-me boomer), el cert és que no hi ha setmana que no recorri a la nevera dels plats preparats del supermercat per improvisar un dinar ràpid a l’oficina. 24 hores al dia no sempre són suficients i acabes estalviant aquella estoneta de preparar-te la carmanyola.
Aquest sembla el pa nostre (congelat) de gairebé cada dia. Sovint el producte fresc resulta més car que l’envasat. I, amb massa freqüència, els nostres horaris són irreconciliables i gairebé no queda temps per dedicar a cuidar-nos i a cuidar als de casa a la cuina.
Això sembla que es comença a notar en els més petits: són les famílies amb nens qui més recorren a plats preparats. Conec nens que rebutgen la salsa de tomàquet casolana, amb el seu xup xup, perquè estan tan acostumats a les salses industrials, que miren amb certa cara de fàstic altres textures i aromes.
Ara que comença el curs i la voràgine de l’actualitat. Com si fos un propòsit d’any nou, que ens quedi temps per valorar, aprofitar i gaudir el nostre producte fresc.