Confio que l’amable lector em passe per alt que comence aquest article amb una auto cita. Crec, però, que pot resultar rellevant per a la comesa de valorar la signatura recent del Pacte Nacional per la Llengua (PNL). I és que el proppassat 5 de març qui signa aquest paper va publicar un article al diària ARA intitulat “El Pacte Nacional per la Llengua no pot esperar més”. En l’article en qüestió vaig argumentar sobre la peremptorietat d’intensificar un procés de revitalització lingüística que havia col·lapsat.
El cas és que el tema en qüestió, sense negar que puga tindre un cert interès per als amants de les profecies, no voldria que ens fes perdre de vista que, com diu Isidor Marí, el futur més que predir-lo allò que cal és construir-lo
Efectivament, les primeres dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) de Catalunya, presentades el 19 de febrer, van fer encendre els llums d’alarma a partir d’una diagnosi crua de retracció sostinguda dels indicadors de vitalitat lingüística de la llengua catalana. I com sol passar cada cop que fem balanç de la situació de la llengua, ens vam estar un parell de setmanetes debatent sobre el temps d’agonia que li quedava a la nostra llengua moribunda … El cas és que el tema en qüestió, sense negar que puga tindre un cert interès per als amants de les profecies, no voldria que ens fes perdre de vista que, com diu Isidor Marí, el futur més que predir-lo allò que cal és construir-lo. I és en aquesta tessitura que s’ha de situar el PNL. L’article en qüestió acabava, doncs, amb una petició honesta de “generositat i alçada de mires als diferents actors polítics implicats. A uns, els que detenen el poder, perquè l’assoliment del consens no desvirtue un programa d’actuació compromès i contundent. Als altres, els que s’ho miren des de l’oposició parlamentària, perquè el tacticisme no bloquege una intervenció peremptòria.” Els meus desitjos malauradament no van acomplir-se. M’explicaré:
El desideràtum s’adreçava a dos blocs d’agents polítics diferents, d’una banda els qui impulsaven el pacte i de l’altra els qui s’hi havien de sumar. Els primers, en última instància els únics partits que l’han signat, conformen el bloc que va donar suport a la investidura del nou president de la Generalitat, Salvador Illa, això és PSC, ERC i Comuns. Els segons, Junts i la CUP, representen un segment de l’oposició inequívocament favorable al redreçament de la llengua catalana. PP i VOX, per raons òbvies, ni hi han estat ni se’ls esperava, ja que promouen ideologies supremacistes on la llengua castellana i la matriu nacional que se’n deriva exigeixen una exclusivitat que exclou la resta de llengües i nacions del conglomerat estatal.
PP i VOX, per raons òbvies, ni hi han estat ni se’ls esperava, ja que promouen ideologies supremacistes on la llengua castellana i la matriu nacional que se’n deriva exigeixen una exclusivitat que exclou la resta de llengües i nacions del conglomerat estatal
Com és sabut, a darrera hora Junts i la CUP van decidir mantenir-se al marge del PNL. Hi han adduït desconfiança en la solidesa de les conviccions dels promotors i un blanqueig del conflicte amb l’Estat, veritable nus gordià de la qüestió. Sense desvincular-se totalment del programa d’accions que preveu el PNL, han preferit romandre a l’aguait de la reacció del Govern a la sembla que imminent sentència sobre el 25% de vehicularitat en llengua castellana en el sistema educatiu català. L’altra alerta estava -està- posada en l’assoliment de l’oficialitat europea. Es tracta d’una qüestió que els darrers dies s’ha situat en l’agenda sociopolítica estatal i que mereix una anàlisi més detallada atès que hi hem vist actituds profundament retrògrades i alguns comportaments sorprenentment favorables. El cas, però, és que novament haurem d’esperar a convèncer el conjunt de països que veuen amb desconfiança la incorporació a l’oficialitat de llengües que cataloguen com a minoritàries i no presenten una oficialitat de rang estatal. Unes llengües, tot s’ha de dir, malèvolament qüestionades també des d’un bloc ideològic força important del mateix Estat que les reivindica.
Personalment, he de dir que no m’ha plagut la decisió de Junts i la CUP. Més encara quan em consta que han participat activament en l’elaboració del programa d’actuacions previstes pel PNL. Tacticisme? Déu me’n guard de posar-me a casa d’altri. Soc conscient que potser en veurem de tots els colors, ja que la judicatura actual mostra un biaix ideològic que distorsiona una presa de decisions exigiblement neutral. I ja veurem quina reacció de país es proposarà. Tanmateix, hi ha algunes qüestions a no perdre de vista en la gestació del PNL i en la seua presentació a la societat. Ara m’hi referiré: potser la seua exposició permet matisar l’aparent frontisme amb què s’ha iniciat.
Soc conscient que potser en veurem de tots els colors, ja que la judicatura actual mostra un biaix ideològic que distorsiona una presa de decisions exigiblement neutral. I ja veurem quina reacció de país es proposarà
D’entrada, és important destacar que l’origen del pacte ja es remunta quatre anys enrere. És fruit de la Resolució 102/XIV, sobre l’orientació política general del Govern (255-00002/13), del 30 de setembre de 2021. En aquell moment va ser aprovada per un 85% d’un Ple del Parlament de Catalunya amb el republicà Pere Aragonès com a president de la Generalitat. La resolució explicita que l’objectiu és “Promoure un pacte nacional que proporcioni el màxim suport social i institucional al desenvolupament de les polítiques necessàries pel que fa a l’ús i el coneixement de la llengua catalana i que faci del català un instrument de coneixement i cohesió social”.
Durant els primers mesos de l’any 2022 es va elaborar la diagnosi sobre l’estat de la llengua en àmbits diversos a partir de les aportacions d’un conjunt d’investigadors coordinats per Isidor Marí i jo mateix. El text resultant va ser Un marc sociolingüístic igualitari per a la llengua catalana, un treball que identifica les febleses de la llengua catalana, però que també en destaca les fortaleses que ens permeten continuar jugant una partida molt exigent. Un cop es va presentar el document per tot Catalunya en sessions molt concorregudes, es va iniciar un procés participatiu amb sessions temàtiques i territorials que van propiciar la presentació de més de 2.500 propostes.
El 2023, mentre es feia el buidatge dels materials generats pel procés participatiu, la convocatòria d’eleccions anticipades va motivar la interrupció de l’anàlisi dels resultats en un punt molt avançat de concreció. De fet, em consta que el pacte, impulsat aleshores per ERC i Junts, era a punt de ser signat pels partits d’esquerra de l’oposició parlamentària. Com a persona implicada en l’arribada a bon port del PNL, ni que siga des de l’àmbit acadèmic, he de dir que l’aturada dels treballs em va provocar una frustració majúscula. Més encara, davant la incertesa d’uns resultats electorals que podien ocasionar l’arxivament definitiu del projecte revitalitzador.
L’aritmètica parlamentària va permetre que ERC pogués dir-hi la seua en matèria de política lingüística. Així, el suport republicà va exigir garanties per donar continuïtat a la política i la planificació lingüística iniciada un parell d’anys abans
Els resultats, efectivament, van impulsar un canvi de govern, ara amb el PSC com a partir més votat. Tanmateix, l’aritmètica parlamentària va permetre que ERC pogués dir-hi la seua en matèria de política lingüística. Així, el suport republicà va exigir garanties per donar continuïtat a la política i la planificació lingüística iniciada un parell d’anys abans. La creació d’una conselleria nova de trinca, amb una dotació pressupostària a l’alçada dels reptes que la llengua tenia al davant, havia de ser la mostra més fefaent de l’aposta normalitzadora del nou govern. El nomenament de Xavier Vila, anterior secretari de Política Lingüística, com a flamant conseller va evidenciar el rumb que se seguiria. Arribats a aquest punt, no puc estar-me de fer-vos avinent la meua satisfacció pel nomenament. Vila, més enllà de ser un bon amic, és una persona molt preparada i compromesa per realitzar la tasca que se li ha encomanat. No en va, es tracta d’un catedràtic de Sociolingüística que ens ha llegat una aportació acadèmica magnífica. I en el seu equip hi ha gent d’una gran vàlua. Soc del parer, doncs, que estem en bones mans.
No tinc tan clar, però, que l’entorn polític on s’haurà de moure reme compassadament en la mateixa direcció i amb la mateixa intensitat. I és fonamental que la sintonia siga absoluta, altrament el PNL pot col·lapsar novament i no ens ho podem permetre. Val a dir que, malgrat les meues cauteles, si més no de moment pel que fa a les actituds estic observant capteniments esperançadors en persones d’elevada referencialitat del socialisme català i espanyol. Sens dubte, digueu-me ingenu si voleu, atraure el PSC en bloc a la causa noble de la normalitat lingüística ens situaria en una conjuntura òptima per avançar amb pas ferm. He sentit una música que sona bé, però ara cal posar-hi una lletra honesta i coherent. Dit d’una altra manera, les actituds han de deixar pas a uns comportaments decidits i ben orientats. Aquesta serà la veritable prova de foc del PNL. La signatura ha generat unes primeres convulsions que han alterat la base sobre la que havia de descansar. Però el veritable repte serà l’execució, adequada i exhaustiva, de les accions previstes. Hi caldrà estar ben atents.
Atraure el PSC en bloc a la causa noble de la normalitat lingüística ens situaria en una conjuntura òptima per avançar amb pas ferm
Algú potser haurà trobat a faltar informació sobre la proposta d’intervenció planificada que constitueix el PNL. La seua absència no ha estat casual, l’he reservada per al proper article. Hi abordaré l’anàlisi de l’altra part del meu desideràtum, la que fa referència a la valoració de si el projecte proposat és veritablement transformador.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística catalana de la URV
Membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC
