Amb la calor sufocant d’aquest estiu, he hagut de sucumbir a una mena d’impuls hipopòtamic que m’ha dut a sovintejar la platja per posar-me en remull. Jo, que soc de poble més aviat monolingüe -en el bon sentit de la paraula-, m’he trobat immers en un medi poliglota, amb un clar predomini del castellà, cada cop més reforçat per joves natius que s’hi han passat perquè és més guai, vells natius que no parlen català perquè no poden -gràcies al nostre estúpid costum de canviar de llengua a la primera de canvi-, més aviat que perquè no volen, i estiuejants espanyols que arrufen el nas més enllà del “bon dia”. També hi ha certa representació de l’important contingent d’africans magribins i subsaharians, venedors ambulants que han deixat l’arena del desert per caminar sobre l’arena de la platja, amb pocs al·licients per aprendre dues llengües noves, quan amb una se’n sortiran, gent que majoritàriament treballen els camps que naltres ja no volem treballar i, a més, hi ha tants i tants sud-americans que han vingut a la madre patria a exercir els seus drets lingüístics, mentre les seues dones tindran cura dels vells que naltres no tenim temps de cuidar. La globalització no té pietat de les llengües minoritzades.
És en aquest context de tovalloles, flotadors, castells d’arena, bronzejadors i cossos rostits a foc lent, que he encunyat un nou concepte que generosament ofereixo, gratis et amore, a l’amic Miquel Àngel Pradilla i a la sociolingüística en general: perquè, en veure la llengua pròpia llanguir mentre l’altra creix com la flor de la carabassera, he experimentat una enorme i insana enveja de llengua.
No cal dir que m’he inspirat en el concepte freudià d’enveja de penis (penisneid), aparegut el 1908, a la segona edició de Tres assaigs sobre teoria sexual i que ha estat una de les teories més controvertides de la psicoanàlisi, perquè, 1) parla per primer cop de la sexualitat infantil, i 2) ho fa amb una visió patriarcal que des de Melanie Klein ha estat censurada pel pensament feminista, ja que, segons Freud, aquest trastorn naix en les xiquetes com a conseqüència de la descoberta de la diferència anatòmica dels sexes, davant la qual interpreta la vulva com el resultat d’una castració causada per la mare. Se’n diu fal·locentrisme.
Però ens cal tornar a l’enveja que tinc d’una llengua que em resulta, alhora, propera i estranya i, que amb el seu poder expansiu, ens remet als orígens de la seua gramàtica, a finals del segle XV, concretament al 1492. És, recordem-ho, l’anno mirabilis de la història i la mitologia espanyola: conquesta de Granada, expulsió dels jueus, Roderic Borja esdevé Alexandre VI i Colom arriba a Amèrica. Deunidó, just quan Catalunya encara no s’ha refet de la guerra civil.
La Gramática de Nebrija és un document inquietant. Hi ha una mena de premonició en les paraules que l’autor adreça a Isabel de Castella, a qui dedica l’obra, “la mui esclarecida Doña Isabel, Reina i Señora Natural de España”, escriu, quan España era només una denominació geogràfica, sense entitat política. I, més avall, afegeix unes consideracions que esborronen, perquè són l’acta fundacional del castellanisme més dur, el nucli d’un imperialisme lingüístic que encara es manté inalterable: “Después que vuestra Alteza metiesse debaxo de su iugo muchos pueblos bárbaros i naciones de peregrinas lenguas”, diu, quan encara no s’ha conquerit Amèrica ni s’han incorporat a la corona de Castella els “muchos pueblos” amb llurs corresponents “peregrinas lenguas”, com si el castellà fos la llengua d’Adam, que va donar els noms de totes les coses, i les altres llengües només fossin capricis sonors sense sentit i sense referència, flatus vocis.
I continua: “Con el vencimiento, aquellos tenían necessidad de recebir las leies quel vencedor pone al vencido, i con ellas nuestra lengua”.
El 1933, Ramón Menéndez Pidal, el guru de l’espanyolisme lingüístic modern, escrivia a El lenguaje del siglo XVI sobre la Gramática: “Fue escrita en esperanza cierta del Nuevo Mundo, aunque aún no se había navegado para descobrir-lo” Són paraules que doten el text de Nebrija del sentit providencialista que encara mantindrien el primer Tovar, Torrente Ballester, Roca Barea, Gloria Lago i tota la patuleia neofranquista: els vençuts necessiten sentir el pes de les lleis en la llengua dels vencedors. Per rematar la jugada, parla de “la antigüedad de todas las cosas que para nuestra recordación i memoria quedaron escriptas”, sobre les velles civilitzacions d’Egipte, la vall de l’Indus, Assíria, Judea, Grècia i Roma, i arriba a la “conclusión muy cierta” que “siempre la lengua fue compañera del Imperio i que junta mente començaron, crecieron i florecieron”, fins que “junta fue la caída de entrambos”.
Només la malaltissa ansietat anticipatòria de la caiguda de la llengua i de l’imperi cultural pot explicar la proliferació parasitària d’associacions, oficines i fundacions per a la defensa de l’espanyol al llarg del segle XXI. I és justament aquesta pulsió depredadora allò que més envejo de la llengua veïna. Perquè amb sis-cents milions de parlants i tots els mitjans de comunicació imaginables al seu servei, encara no en té prou, perquè és un forat negre que s’empassa tots els universos lingüístics que se li atansen.
Sí, deu ser magnífic sentir-se espanyol i defensar el teu idioma amb ungles i dents, enlloc d’abandonar-se al fatalisme i la malenconia. Per això, ho confesso, sento una insana i vergonyant enveja de llengua.
Xavier Vega, filòsof