Aquests primers dies de juliol s’han complit 40 anys del Festival de Teatre de Tortosa. Un grup de persones agrupades a la cooperativa La Finestra volíem acabar amb sentències que proclamaven alguns poders fàctics com “A Tortosa no es pot fer res perquè la gent no surt de casa”; els mateixos que justificaven la no construcció d’un auditori per allò de “més val asfaltar un carrer que gastar diners en cultura”. Sí, així eren de preocupants les perspectives en la política cultural d’una ciutat que tot just acabava de deixar perdre un focus de creació continuada tan poderós com va ser el Casal Tortosí entre el 1974 i l’inici dels 80.
La Finestra érem un col·lectiu que havia crescut dins d’aquell esclat i continuava creient que una societat necessitava treball, sostre i menjar, però també cultura per tal de poder decidir i crear amb llibertat i coneixement. Va ser per això que vam elegir el bon moment del teatre independent a Catalunya i els nostres contactes amb el mateix per posar de manifest que sí, que realment era possible treure a la gent al carrer quan hi ha coses a dir.
I es van dir i van passar moltes coses: un desconegut Manel Barceló va explicar el conte de La Tigressa i altres històries de Dario Fo; Ovidi Montllor, en un parèntesi en el món de la cançó, feia de forner amb el seu bon amic Alfred Luchetti a la Fleca Regol; dos trios mítics amb trajectòries paral·leles com Vol-Ras i Tricicle sorprenien al públic amb Strip-tease i Exit; el grup de l’Institut d’Experimentació Teatral de la Universitat de Barcelona presentava Lo canonge Ester convida festes, on ja florien presències ebrenques en el món de l’escena catalana com la de la jove actriu Sílvia Sabaté o la direcció de Jesús Francesc Massip.
Un desconegut Manel Barceló va explicar el conte de La Tigressa i altres històries de Dario Fo; Ovidi Montllor feia de forner amb el seu bon amic Alfred Luchetti a la Fleca Regol
I la gent va sortir. Centenars de persones anaven d’un lloc a l’altre per carrers animats pels castellonencs Xarxa Teatre i per una colla de la Fatarella que responien al nom de Mas de la Solfa. Els rierols de gent anaven de vespre en vespre des de l’escenari del Torreó de la muralla del Rastre a la Llotja del Parc fins a un velòdrom municipal on es van arribar a reunir 1.400 espectadors per veure Glups!: unes històries basades en tires de còmic del dibuixant francès Gerard Lauzier, explicades per una companyia Dagoll Dagom on encara teníem el goig de veure en escena a uns Ferran Rañé, Anna Rosa Cisquella o Joan Lluís Bozzo. I per si la nit es feia curta, els Gutis d’Amposta tocaven al Manila o el Quintet de Jazz del Festival ens esperava al Niko’s.
Però la qualitat afegida de tot això és que ningú d’aquests artistes sortia a TV3 perquè encara no hi havia telenovel·les que convertien en famosos als actors i actrius, ni tampoc hi havia un Centre Dramàtic de la Generalitat, ni un Teatre Nacional de Catalunya, ni tampoc campanyes de difusió. Hi havia senzillament la força d’un teatre independent i una afició fidel, construïda a base d’il·lusió i interès per conèixer i descobrir.
Però la qualitat afegida de tot això és que ningú d’aquests artistes sortia a TV3 perquè encara no hi havia telenovel·les que convertien en famosos als actors i actrius.
Hi havia també un regidor de Cultura, Joaquim Amaré, que sense intervencionismes va creure en el nostre projecte, sense importar-li -això abans passava- que no fóssim del seu partit. Un altre regidor, director de l’Institut d’Ensenyament, Ferran Buera, va fer una conferència inaugural que d’alguna manera ens avalava generacionalment perquè el més gran de tots natros no arribava als 30 anys. Tal com diria Serrat, “no en sabíem més”, però treballàvem per estima a l’art i conscients que organitzar aquell Festival no seria una ocupació professional, per això ens guanyàvem la vida amb altres oficis o servíem cafès, entrepans, canyes i vinets en una petita taverna que vam obrir a la travessia de la Parra, on hi havia hagut una antiga carboneria. Ens proveíem així d’una humil setmanada i de pas tornàvem a tindre un lloc de trobada per continuar parlant i arreglant el món.
Toni Gonzalez, un amic i artista d’avantguarda a qui encara devem justa memòria, ens va fer el primer cartell: una imatge del pont i la torre del Roser emmarcada en una sanefa modernista on es podia veure el monument franquista amb el soldat mig doblegat. L’any 1984 una forta ventada va estar a punt de tombar-lo i aquell disseny ho va immortalitzar.