Les darreres setmanes he estat bastant immersa en un projecte televisiu que m’ha permès recórrer bona part de la geografia catalana vitivinícola, descobrir i redescobrir autèntics paisatges de postal i persones compromeses amb allò que fan i amb la terra. Una Catalunya agrària que sovint és invisible per una part de la població més urbana.
Més enllà de la bellesa -inqüestionable i que colpeix-, allò que impacta és la densitat de vida, de coneixement i d’esforç que sosté els nostres territoris. Entre vinyes, camins, miradors i cellers, hi ha una xarxa invisible de persones que fan possible allò que després consumim amb despreocupació i alegria.
Recórrer aquesta Catalunya obliga a prendre consciència de la seva transcendència, però també de la seva fragilitat. Parlem sovint de proximitat i de dieta mediterrània, però massa vegades ho fem a base d’eslògans buits. Al darrere hi ha sectors que no només alimenten, sinó que estructuren el territori i mantenen viu el paisatge. Sense aquesta activitat, moltes comarques es buidarien i perdrien llegat i sentit.
I és aquí on apareix una escletxa que crec que s’eixampla any rere any. La distància entre el món urbà i el rural no és només geogràfica: és una manera diferent de mirar i valorar la realitat. Des de la ciutat es reivindica el territori, però sovint sense assumir què implica sostenir-lo. El camp esdevé relat, però no sempre realitat compartida, i qui hi viu té la sensació de quedar fora de decisions que condicionen el seu dia a dia.
Aquesta distància no és abstracta. També l’hem viscuda com un microcosmos dins del mateix equip de rodatge, on convivíem persones de procedències, generacions i vides molt diverses. No tant en forma de confrontació oberta, sinó en petites diferències: en la manera d’entendre els horaris, en la impaciència davant d’uns ritmes que no es poden accelerar, en la sorpresa ingènua davant de realitats que per a d’altres són quotidianes. Debats sobre què és essencial i què és accessori, que, en el fons, no parlaven només d’un projecte, sinó de dues maneres d’habitar el món.
La conclusió a la que vam arribar en el nostre equip és potser extrapolable: el repte no és idealitzar aquesta Catalunya agrària ni convertir-la en un relat nostàlgic, sinó reconèixer-ne el valor real i la seva complexitat. Entendre que allò que hi passa no és aliè, sinó profundament connectat amb la manera com vivim i mengem també a les ciutats. En definitiva, la qüestió no hauria de ser quina relació té la gran ciutat amb el territori, sinó fins a quin punt la gran ciutat es pot permetre continuar vivint d’esquena al territori.
