Cada època té els seus propis invents, les seues tendències i els seus oficis. Alguns d’estos treballs transcendeixen generacions de clients, com els dels fusters, els cambrers o els irreductibles polítics, però uns altres es deuen al seu temps i, tot i ser vitals en un moment determinat, després desapareixen fulminats sense pietat per noves modes i costums socials, que els esborren inclús de la memòria.
Així, per exemple, ja no queden serenos, ni linotipistes, ni taquígrafs, ni reparadors de màquines d’escriure, ni cobradors de peatges d’autopista, ni tècnics de manteniment de cabines telefòniques. I tampoc ha sobreviscut un ofici per a mi fascinant, que era el de recader, una figura imprescindible en una societat rural en la que la gent tenia dificultats per fer gestions, compres i encàrrecs a la capital de comarca o província, o en altres municipis massa allunyats com per recórrer el trajecte caminant, en bicicleta o al ritme contemplatiu de Lo Carrilet.
El recader va perdre protagonisme quan es va anar estenent l’ús del cotxe i les línies regulars d’autobús, però la seua desaparició la va provocar sobretot la ferotge competència d’altres serveis de missatgeria més ràpids i barats, i també més deshumanitzats. No recordo el cognom de Juanito perquè al poble tothom li deia “Juanito Lo Recader” -igual que Paco era “Paco Lo Ferrer” i Mingo era “Minguet Lo Barber”-, però aquell home era una persona amable que et donava confiança i tractava el teu paquet com si fos la cosa més fràgil i apreciada del món. Li era igual que a dins hi hagués un recanvi per a la moto o un pot de pimentons en conserva, ell ho recollia i ho lliurava com si transportés un ou de Fabergé. I tenia paciència per esperar un temps prudencial després de trucar a la porta per assegurar que hi havia algú a casa, no com ara, que els missatgers sembla que posin el paquet davant l’entrada i toquen el timbre quan ja estan tornant corrents al cotxe per sortir volant cap el següent repartiment, deixant un rastre de gasos de combustió com a única salutació.
Al recader li era igual que a dins del paquet hi hagués un recanvi per a la moto o un pot de pimentons en conserva, ell ho recollia i ho lliurava com si transportés un ou de Fabergé
Encegats per la lluentor de la impecable modernitat, ens vam creure la promesa de què la globalitat comportaria més benestar i no vam ser prou conscients que el progrés tenia la banda sonora d’una cançó de Queen: «Ho vull tot i ho vull ara». Encara que sigui una insípida hamburguesa del McDonald’s que tinc a dos carrers de casa.
Ens ho havíem d’haver imaginat quan, de xicotets, ens va seduir la sensació d’immediatesa explosiva dels caramels Peta Zetas: la felicitat no és eterna, però, per retenir-la una mica més, els estímuls s’han d’agitar com una ampolla de cava al final d’una carrera de motos, amb energia i sense pensar en el malbaratament.
Esperar és un verb condemnat a l’ostracisme, com tot allò que contradiu la inèrcia a emprendre la vida com si s’acabés d’aquí a un parell de minuts
El plaer de la perspectiva d’obtenir plaer ja no és plaent; ara la no satisfacció immediata és patiment, és frustració, és pèrdua de temps. Esperar és un verb condemnat a l’ostracisme, com tot allò que contradiu la inèrcia a emprendre la vida com si s’acabés d’aquí a un parell de minuts. Haurem de fer classes de repàs per tornar aprendre a conjugar el present d’assaborir, degustar, badar, meditar, contrastar o reflexionar, ni que sigui per poder utilitzar-ho només a les nostres històries d’Instagram.
Víctor Porres
Periodista
