Estreno la meva col·laboració a ebredigital.cat amb una recomanació musical: Studio 150 (2004), de Paul Weller. Vull agrair als responsables d’aquest mitjà ebrenc l’oportunitat i la confiança dipositades en aquesta aportació.
Vaig descobrir aquest disc gràcies a un préstec del meu amic Jordi Suárez i he de reconèixer que vaig trigar força a retornar-l’hi. Això diu molt de dues coses: del bon gust musical del Jordi i de la fascinació que em va provocar aquest treball, que no vaig deixar d’escoltar fins al mateix dia que li vaig tornar. Des d’aquí, li agraeixo la paciència i la comprensió per la demora en la devolució.
És el setè àlbum en solitari de Paul Weller, i el seu títol fa referència a l’estudi on es va enregistrar, el mític Studio 150 d’Amsterdam. Tot i ser un disc de versions -un gènere que no acostumo a recomanar-, el d’avui va molt més enllà: és una declaració d’intencions de l’autor, una manera de revisar les seves influències sense caure en la nostàlgia i, sobretot, un exercici de llibertat creativa d’un músic que ja no necessita demostrar res a ningú.
Cada cançó de les dotze que inclou el disc explica una part de l’univers sonor de Weller: el soul, el folk, el rhythm-and-blues, el rock britànic, la psicodèlia o el pop. La selecció de cançons és reveladora: a ‘Studio 150’ conviuen noms previsibles -com Bob Dylan o Neil Young- amb eleccions menys evidents que acaben donant al disc una personalitat molt marcada. Hi trobem una versió de ‘Thinking of You’, de Sister Sledge, amb què Paul Weller transforma aquest clàssic disco-soul en una peça més íntima. També hi destaca l’enèrgica ‘The Bottle’, de Gil Scott-Heron. Hi apareixen, igualment, l’acústica ‘Black Is the Colour’; la lectura personal d»One Way Road’, d’Oasis; la sensibilitat del piano de ‘Birds’, de Neil Young, i ‘All Along the Watchtower’, en què evita competir amb les ombres immenses de Bob Dylan i Jimi Hendrix per construir una interpretació pròpia que podeu escoltar al vídeo.
Paul Weller (Woking, Anglaterra, 1958) és una de les figures clau del rock i el pop del Regne Unit. Va començar amb The Jam, grup amb el qual es va convertir en una de les veus del moviment mod i del punk-rock dels anys setanta i vuitanta. Després va liderar The Style Council, amb una proposta més eclèctica que incorporava soul i jazz.
Des dels anys noranta desenvolupa una carrera en solitari, marcada per la seva capacitat de reinventar-se i per una exploració constant del soul, el folk i el rock clàssic.
