Ma iaia acostuma a dir que, si hagués nascut home, hauria sigut mecànic. Una vocació que, de no haver sortit per la seua boca, mai ho haguérem sabut a casa, ja que els tornavisos i els estris de treball sempre han estat en mans dels homes. I és que moltes vegades penso amb certa llàstima en totes aquelles dones nascudes dècades enrere i que van emmudir desitjos de tota mena, també professionals. Des de sempre han existit els treballs d’homes i els de les dones, si és que treballaven. De fet, fa menys de cent anys, a Espanya es va prohibir treballar a les dones casades amb l’aplicació de les lleis del fuero el 1938. Només podien treballar les solteres i viudes que, segons la Llei de Reglamentacions Laborals del 1942, en casar-se havien de firmar el seu propi acomiadament voluntari. Per sort, i gràcies a l’esforç de moltíssimes dones, amb els anys tot ha canviat, tot i que no tant com una voldria. L’evolució de la societat des de mitjan segle passat ha permés la incorporació de la dona al mercat laboral, però encara ens trobem amb situacions que qüestionen la igualtat en els llocs de treball.
Cal alçar la veu i denunciar situacions que són quotidianes, que són aparentment inofensives
L’altre dia, seguint les últimes notícies de la vaga de pagesos, vaig topar-me amb una connexió en directe que havia fet un reporter per al programa Buenos Días Madrid, emés a TeleMadrid. El periodista es trobava a un dels accessos tallat pels pagesos i estava entrevistant una dona que participava en la protesta. Després que expliqués amb detalls algunes de les situacions que denuncien al sector, el periodista, sense cap classe de reflexió prèvia, li pregunta a la dona: “És vosté agricultora, és el seu marit qui treballa al camp directament i vostè porta la paperassa…”, i crec que mentre vocalitzava estes paraules es va adonar del que estava dient i torna a contemplar la possibilitat que la dona siga agricultora i afegeix: “és de les que va amb el tractor?” com si així ho pogués arreglar. La dona, incrèdula, li contesta, fort i contundent: “El meu home no és agricultor, l’agricultora soc jo”. És trist veure com el periodista dona per fet que la dona és casada i ho està amb un home. És trist veure com el periodista posa en dubte si la dona que té a l’altra banda del micròfon parlant sobre el sector de l’agricultura enmig d’un tall de tractors és realment agricultora o bé porta “la paperassa”, una feina que seria més d’esperar en una dona.
Miro una vegada i una altra el vídeo i no aconsegueixo veure la cara de sorpresa de la dona, i és que no n’hi ha. Dia a dia converso amb dones que ocupen llocs de treball on normalment es trobava un senyor i, lamentablement, situacions com estes no són aïllades. Per això cal alçar la veu i denunciar situacions que són quotidianes, que són aparentment inofensives. I des de la nostra posició de periodistes cal fer autocrítica i anàlisi de com enfoquem la nostra professió i començar a treballar amb un reforç de la perspectiva de gènere des d’ara mateix. Cal fer-ho per les nostres iaies, nosaltres mateixes i les que vindran.
