Les reflexions que segueixen venen a tomb de la meua participació en la vintena edició de la Trobada de centres d’estudis i entitats de l’Antiga Diòcesi deTortosa. Es van celebrar a Amposta el dissabte 25 de novembre amb la finalitat de fer un estat de la qüestió dels estudis locals al territori en qüestió. Hi vaig parlar de les actes del IV Congrés de Cultura i Territori, (també) a les comarques de la diòcesi de Tortosa, una trobada acadèmica celebrada a Tortosa el desembre de 2021. El llibre s’ha titulat La cruïlla valencianocatalana. Estudis sobre les comarques de la diòcesi de Tortosa (Onada Edicions).
Si fem una ullada als índex dels sis volums resultants dels quatre congressos realitzats entre el 2001 i el 2021, hi trobarem al voltant de dos-cents estudis sobre aspectes diversos del territori de referència
Els anys de celebració dels congressos –de periodicitat quinquennal–, les trobades de centres d’estudis i entitats hi han anat de bracet, de manera que totes dues activitats s’han retroalimentat. Encara recordo –amb un cert punt d’emoció– la primera edició. El caràcter itinerant que volíem donar al congrés ens va empènyer a fixar dos seus acadèmiques, Benicarló i Tortosa. La trobada d’entitats, amb previsió de fer-se a Morella, es va haver d’ajornar atès que una nevada força generosa en va impedir la celebració. En l’ànim dels organitzadors hi resplendia la il·lusió que iniciàvem alguna cosa amb un cert punt de transcendència. I a fe que així ha estat: si fem una ullada als índex dels sis volums resultants dels quatre congressos realitzats entre el 2001 i el 2021, hi trobarem al voltant de dos-cents estudis sobre aspectes diversos del territori de referència.
Permeteu-me reproduir les reflexions de l’admirat historiador i amic entranyable, Josep Sánchez Cervelló:
“Els ebrencs no coneixem la nostra història col·lectiva. Si la tinguéssim present sabríem que l’actual període d’incertesa és producte d’una divisió administrativa que s’ha fet, al llarg de l’època contemporània, en contra dels nostres interessos amb l’objectiu de defensar polítiques foranes. Per això, la manca d’una organització política lligada a la terra ha fet possible la nostra davallada econòmica i social que, des de el segle XIX fins l’actualitat, no ha fet més que accelerar-se.” (Sánchez Cervelló 2004: 273)
La reivindicació secular d’un territori, de fronteres de vegades imprecises, que ha hagut de patir els efectes identitaris de la ‘desinstitucionalització’ que una història adversa li ha reservat
La cita té el seu origen en una ponència llegida al primer congrés. El prestigiós historiador de Flix (Ribera d’Ebre) amb aquestes paraules posava damunt la taula la reivindicació secular d’un territori, de fronteres de vegades imprecises, que ha hagut de patir els efectes identitaris de la desinstitucionalització que una història adversa li ha reservat. Alhora, aquesta mirada des de la contemporaneïtat esdevé una crida a l’estudi i la difusió dels avatars geopolítics que han mediatitzat l’assumpció del sentiment de pertinença. Un sentiment col·lectiu que, malgrat tot, continua viu i malda per transcendir la seua vigència com a institució eclesiàstica, tot consolidant una ordenació territorial que, si més no en l’àmbit català de la diòcesi, les Terres de l’Ebre, trobe un encaix polític reclamat insistentment.
Les comarques diocesanes presenten un conjunt de vincles cohesionadors que propicien una comunió antropològica dels seus habitants. El paisatge, els costums, la cultura popular, la varietat dialectal, etc.
A ningú s’escapa que les comarques diocesanes presenten un conjunt de vincles cohesionadors que propicien una comunió antropològica dels seus habitants. El paisatge, els costums, la cultura popular, la varietat dialectal, etc., són indicadors diàfans d’una vida en comú que es remunta a temps immemorials. Una col·lectivitat que ha bastit una identitat, sovint difusa, a partir d’una ubicació perifèrica, allunyada de les capitalitats del seu entorn (Barcelona, València i Saragossa). Una llunyania que, segons Lluís Salvador, a més de geogràfica també era sentimental. Un distanciament que va provocar una desafecció que, segons Jordi Jordan descansava en una identitat contrastiva que, sense tenir una autodefinició clara, establia l’alteritat anomenant “[…] catalans els originaris de més enllà del coll de Balaguer i valencians els que provenien més enllà d’Alcalà de Xivert”.
La reivindicació de la singularitat del territori només és vigent a les Terres de l’Ebre i va de bracet de l’adopció d’una catalanitat desacomplexada, clarament majoritària. Tant la valencianitat com l’aragonesisme al·ludits venen a ser la dimensió regional d’una espanyolitat inqüestionable
Certament, avui dia l’esmentada llunyania sentimental s’ha atenuat notablement i la matriu identitària ha experimentat modificacions rellevants. Així, la reivindicació de la singularitat del territori només és vigent a les Terres de l’Ebre i va de bracet de l’adopció d’una catalanitat desacomplexada, clarament majoritària. Mentrestant, el nord valencià, tot i mantenir encara una relació considerable amb el sud català, ha anat consolidant la seua opció identitària cap a una valencianitat que, en la versió extrema, planteja una relació frontista amb Catalunya. Talment com ha passat al Matarranya aragonès. Més encara, tant la valencianitat com l’aragonesisme al·ludits venen a ser la dimensió regional d’una espanyolitat inqüestionable, mentre que la catalanitat de les Terres de l’Ebre ha incorporat una nova opció nacional en el catàleg emocional de la ciutadania. L’allunyament sentimental envers les metròpolis administratives de referència a què ens hem referit s’ha afeblit i, correlativament, la distància emocional entre les diverses àrees del territori contemporani s’ha anat engrandint. Aquesta és l’altra gran novetat de la dinàmica identitària del territori diocesà actual.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana de la URV
Membre Numerari de la Secció Filològica de l’IEC