Són les vuit del matí quan sento per Catalunya Ràdio que ha mort Vargas Llosa. Vaig en cotxe pel Pas de l’Ase cap a Barcelona i, entre el rocam de l’aumaec i les línies elèctriques de la nuclear, hi ha una interferència tot just quan el locutor anuncia la mort de Mario Va…, i durant uns instants no sé si parla de Mario Vargas Llosa o de Mario Vaquerizo, perquè amb el temps tots dos han convergit cap a l’extrema dreta transfranquista i l’anticatalanisme malaltís. Un tertulià recorda que, en la gran manifestació catalanofòbica del 8 d’octubre de 2017, el Nobel de literatura va ser presentat com a Nobel de la pau, perquè aquest és el nivell intel·lectual del personal de Societat Civil Catalana que l’envoltava, demagogs ressentits, tafurs del Manzanares i plumífers a sou que venien a enverinar el país que els acull, com va acollir Vargas Llosa i tants altres desagraïts.
Per això no vull parlar d’aquell “eximi escriptor y ciutadà extravagant”, que deia Primo de Valle-Inclán. M’estimo més recordar amb emoció qui fou el seu amic de l’ànima i després l’enemic íntim, Gabriel García Márquez. Quan va arribar a Barcelona, l’any 1967, ja sabia on anava a raure, perquè n’hi havia parlat Ramon Vinyes, el seu mestre literari a la ciutat colombiana de Barranquilla, on havia obert una llibreria mítica. Ramon Vinyes és el model del sabio catalán de Cien años de soledad, l’home de “ojos azules, vivos y estrechos” que “revelaban la mansedumbre del hombre que ha leído todos los libros”.
Cien años de soledad és amb el Quixot, la millor novel·la que he llegit i rellegit, brillant, hipnòtica, amb tota la seua complexitat i les seues giragonses per l’amor i la violència, la memòria i la solitud, el coneixement i el mite, amb un inici ( “Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía recordaría…) i un final (“ Porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre las tierra ..”) que s’han gravat a la memòria de milers i milers de lectors, entre els milions que ha tingut . No m’ha interessat veure la versió emesa a Netflix, per respecte a la meua memòria i a la de l’autor, que es va negar a autoritzar-ne l’adaptació a la pantalla. M’agrada pensar que els seus lectors s’estimaran més rememorar la seua experiència personal entre les pàgines del llibre que deixar-se anar per l’immens anunci de Juan Valdés entre els cafetars que promet ser la sèrie.
Recordo la meua primera lectura de la novel·la. Havia estat publicada per l’Editorial Sudamericana de Buenos Aires, devia ser l’any 73 o 74, i em ve present que me’l va recomanar Xavier Prat, un artista peruà i català (nascut a Lima i retornat als seus orígens catalans), un noi que encarnava la darrera modernitat en aquella Barcelona iconoclasta del tardofranquisme. Era divertit i intel·ligent, culte i sofisticat, irreverent i lliure, un seductor físic i intel·lectual que no parava ni de nit ni de dia per les Rambles, el Zeleste, el London, La Paloma i la Plaça Reial, que s’apuntava a totes les manifestacions contra el règim, sempre a primera fila, per no perdre’s detalls de l’espectacle. Durant més de quaranta anys en vaig perdre el rastre; el vaig recuperar quan ja era mort, en ocasió de l’anunci d’una retrospectiva a la fundació Vila Casas el 2017, deu anys desprès del seu final tràgic en una caiguda terrible al mig del carrer. Sempre que penso en Gabo, em torna a la memòria aquell personatge singular dels meus anys joves i els comentaris sobre la seua amistat – probablement, poca cosa més que coneixença- amb l’escriptor colombià, en aquell temps veí de Sarrià.
Hi ha un altre personatge que, inevitablement, hem de relacionar amb García Márquez: Avel·lí Artís-Gener, traductor al català de Cent anys de solitud per celebrar el primer milió d’exemplars del llibre, perquè, “tot i la manca d’interès comercial”, “li feia goig de tenir-lo en la llengua de la ciutat que ha escollit per viure”. D’això se’n diu gratitud i grandesa d’esperit. Al tercer volum de les seues memòries, Viure i veure, Tísner parla de la seua amistat amb el geni colombià a Mèxic, on va viure exiliat fins que va tornar amb tota la saviesa acumulada. Em sembla que era el 1984 quan el vaig el poder saludar a Vinebre, el temps just de beure una cervesa a la celebració del premi de narrativa “Ribera d’Ebre”. Em va impressionar amb la seua senzillesa: potser és l’home més savi que he conegut, més enllà dels seus coneixements enciclopèdics.
Xavier Vega Castellví