Corria l’any 1989 quan el poeta i assagista de Tortosa, Albert Roig, publicava Córrer la Taronja, obra on aprofundeix i juga amb la variant dialectal. Aquest poemari encetava el meló de la parla ebrenca. L’estimat amic i mestre Manel Ollé també obria la gàbia de les paraules, del ric lèxic de la terra, a les seues obres amb L’ultima Vinyeta, publicada el 1995.
Però, als anys vuitanta i noranta del segle passat, pocs gosaven publicar novel·la en dialecte ebrenc, emprant no només lèxic sinó formes verbals, articles, pronoms, etc.., amb un tiratge a totes les llibreries dels Països Catalans. Tot i que en cercles locals o comarcals sempre s’han publicat textos del parlar tal com raja.
Als anys vuitanta i noranta del segle passat, pocs gosaven publicar novel·la en dialecte ebrenc, emprant no només lèxic sinó formes verbals, articles, pronoms, etc.
El 1997 va sortir una de les meues primeres novel·les: Llibre de les Set Xibeques. Aleshores vaig prendre una decisió que ha marcat gairebé tota la meua obra literària. Apostava per utilitzar la forma dialectal ebrenca en una novel·la. No només aportant lèxic, sinó apostant per introduir l’article ‘lo’ els pronoms: ‘meua’, ‘teua’, ‘seua’, o formes verbals com ‘naltres’, ‘natros’, ‘natres’, ‘tindre’ o ‘vindre’, etc,. Ara bé, des del primer moment vaig tenir present que les coses s’han de fer bé, tot no val i els textos, abans de publicar-se, sempre, sempre han de passar pels tècnics de la llengua (els creadors no tenim perquè ser filòlegs, no és la nostra feina). L’aposta era arriscada perquè no hi havia res, només treballs acadèmics, sobretot de la mà de Pere Navarro. A més a més s’afegia un altre problema: la distribució de l’obra es feia per tots els Països Catalans. Els editors van començar arrufar el nas. Narrar des de la variant ebrenca i pretendre vendre llibres a Barcelona, Girona…, i tota la geografia catalana, això era gairebé un sacrilegi.
Vull destacar també que el 1998 surt un conte infantil publicat per l’Ajuntament d’Asco, La meletxa Polina, de Maria Lourdes Ambros i Biel Pubill.
L’any 2000 amb el premi Sant Joan vaig publicar la novel·la Anjub. La primera frase diu: “Alego m’arribarà l’hora cauta…” . Tota una declaració de principis. El llibre s’havia de distribuir per totes les llibreries de Catalunya, València, les Illes, etc. Es van esgarrifar. D’una forma subtil em van suggerir estandarditzar la novel·la i suprimir el dialectal, suprimir l’article ‘lo’, etc, etc… Però vaig comptar amb la sensibilitat i complicitat de Jordi Cornudella, un gran editor i també poeta, un home que sap molta literatura. Ell em va fer les tasques de revisió a fons de de la novel·la en la forma i el fons, i la novel·la, sens dubte, va guanyar. Aquesta obra va ser traduïda de l’ebrenc al castellà.
L’any 2000 també surt publicat en ebrenc el poemari A mumpare . La revisió me la va fer l’amic filòleg i poeta de Mequinensa Hèctor Moret, que va tenir la paciència de fer d’espàrring. Amb ell durant uns anys vaig aprendre moltíssim, un deute que sempre tindré pendent. La lectura final del poemari la va fer l’Albert Manent que tenia relació amb l’Hèctor. Conservo la carta on em fa alguns comentaris.
En l’espai acadèmic, el Pere Navarro, de la URV, uns anys abans havia iniciat treballs d’investigació dels parlars de Cambrils, la Terra Alta, de la Fatarella, Horta de Sant Joan… L’any 2000, coincidint amb la publicació d’Anjub sortia, de la mà del CERE, Aproximació geolingüística dels parlars de la Ribera d’Ebre. El 2001, el Parlar de la Palma d’Ebre de la filòloga Olga Cubells. Tant els llibres del Pere Navarro com els de l’Olga són per a mi referents.
En tota aquella embranzida per l’interès en la nostra forma dialectal no puc oblidar a l’Esteve Betrià, de la Franja de Ponent, investigador de la llengua amb grans aportacions sobretot de lèxic de la comarca del Matarranya, germana de l’Ebre.
L’any 2007 publico L’Hivern del Tigre, en la mateixa línia d’aposta decidida per escriure novel·les amb la variant dialectal. Obra traduïda de l’ebrenc al castellà. L’estimada amiga filòloga Tere Izquierdo de Tortosa, va fer un treball exhaustiu, profund, rigorós i lloable en tots els sentits. El 2012 publico Impremta Babel, en la mateixa línia. Aquesta obra va ser traduïda a l’holandès, castellà i xinès. He de dir que, per a la meua sorpresa i per la dels editors de Barcelona, l’allau d’escrits i critiques són positives destacant, en general, que les novel·les, poemaris…, aporten a l’estàndard català la riquesa de la parla i del lèxic del riu Ebre. Com deia un periodista, referent a Anjub, la llengua emprada és, sens dubte “un dels trumfos de la novel·la.”
Des de finals del segle passat fins als nostres dies, moltes autores i autors, novel·listes, prosistes, contistes, poetes, assagistes del territori publiquen emprant formes dialectals amb més o menys intensitat. Segurament m’he deixat noms i els demano que em disculpin, parlo de memòria. A més a més aquesta és una tasca col·lectiva, ningú no s’ha de penjar la medalla, i crec que tots hem ficat lo nostre granet d’arena, en els temps i les circumstàncies que ens ha tocat viure, en aquesta reivindicació en defensa de la nostra parla, de la nostra dignitat. Reconec que va costar, vaig haver de batallar i fer pedagogia dins i fora de l’Ebre, sobretot als inicis, per a convèncer a editors, preocupats per les vendes. I per a convèncer també als pontificadors de la cultura del territori, que em miraven de reüll. Suposo que ara costa menys publicar amb la variant dialectal de l’Ebre. Alguna cosa hem guanyat. Durant aquests anys he rebut cartes de lectores del nord del sud de l’est i l’oest dels Països Catalans explicant-me que gràcies a llegir una paraula a una novel·la han recordat la padrina, l’avi…, que també la deia. Això demostra que tots els catalans entenem els dialectes de tots els territoris. Vull destacar la gran tasca que des de fa uns anys està realitzant el Centre de Normalització Lingüista de les Terres de l’Ebre, sobretot en el sentit de convèncer a la mateixa gent del territori que moltes de les variants dialectals genuïnes estan perfectament acceptades per la norma i es poden utilitzar. Aquesta és un altra qüestió que convindria reflexionar. La ignorància o el desconeixement.
Massa sovint estic llegint textos que, amb l’afany benintencionat de defensar l’ebrenc, cometen uns erros que fan mal a la vista. I d’aquesta forma fan més mal que bé a l’intent de normalització i reivindicació de la nostra parla
La meua aposta pel dialecte sempre ha estat clara des de l’inici, però, com deia al principi d’aquest escrit, les coses s’han de fer bé i els textos que es publiquen han de passar pels correctors. El que no es pot fer és anar a l’ample… Tot no es pot publicar. Vull dir que un text escrit en ebrenc també necessita una correcció lingüística, s’ha de filtrar per la dialectologia del territori. Massa sovint estic llegint textos que, amb l’afany benintencionat de defensar l’ebrenc, cometen uns erros que fan mal a la vista. I d’aquesta forma fan més mal que bé a l’intent de normalització i reivindicació de la nostra parla. Si us plau, defensem lo nostre parlar, sí, però fem-ho bé, fem-ho correctament. Un exemple molt clar és el cas del nostrat article ‘lo’ que jo he utilitzat i tanta gent utilitza, amb orgull, com si fos l’estàndard de defensa de l’originalitat genuïna de la parla ebrenca. Però resulta que aquest article ‘lo’ en la nostra forma de parlar també està afectat per l’elisió vocàlica. Exemple: “M’agraden los dos, l’un i l’altre”. Un ebrenc de qualsevol poble mai diria: “M’agraden los dos, lo un i lo altre”.
Això sí: Lo riu és vida! I el vi fa sang!