En l’article anterior em vaig ocupar d’esbossar els perfils lingüístics de la població ebrenca a partir de la consideració de les variables llengua inicial i llengua d’identificació. Abans de fondejar en l’anàlisi dels usos lingüístics, cosa que faré en el darrer article d’aquesta sèrie, és el moment de referir-me a la nova distribució d’habilitats lingüístiques que han generat les alteracions demolingüístiques del tercer quart del segle passat i del tombant del mil·lenni. Com vam veure, a les Terres de l’Ebre dos terços de la població té com a llengua inicial o d’identificació el català. L’altre terç se’l reparteixen els castellanoparlants i els al·loglots, amb un lleuger predomini d’aquests darrers.
Gràfic 1. Coneixements de català a les Terres de l’Ebre 2018
El gràfic 1 ens mostra els valors relatius de les diferents habilitats lingüístiques (EULP 2018), això és, entendre el català, saber-lo parlar, saber-lo llegir i saber-lo escriure. Es tracta de valors competencials. En aquest sentit, és important no perdre de vista que saber parlar una llengua, posem per cas, no significa parlar-la efectivament, sempre o en situacions contextuals específiques.
Els coneixements de català en les quatre competències esmentades sempre són superiors a les Terres de l’Ebre. La diferència més gran la tenim en la capacitat de parlar la llengua catalana, 7,3 punts més elevada (TE 88,5% / CAT 81,2%)
Atès que les dobles columnes ens permeten comparar els resultats per a les Terres de l’Ebre i per a Catalunya en el seu conjunt, allò que es pot destacar en primer lloc és que els coneixements de català en les quatre competències esmentades sempre són superiors a les Terres de l’Ebre. La diferència més gran la tenim en la capacitat de parlar la llengua catalana, 7,3 punts més elevada (TE 88,5% / CAT 81,2%). Aquesta dada, juntament amb la tendència a la universalització de la capacitat d’entendre el català, un 96,1%, ens situa clarament en un ecosistema on la identificació lingüística dels seus membres és clarament majoritària. De la mà d’aquests dos terços de la població que la té com a llengua inicial o d’identificació, el català mostra una forta presència en el paisatge lingüístic ebrenc. D’aquesta manera, més enllà de l’aprenentatge formal en el sistema educatiu o en la formació d’adults, el seu coneixement s’incorpora també per osmosi. Pel que fa a les habilitats referides, a les Terres de l’Ebre la llengua catalana l’entenen i la saben parlar 28,7 i 21,1 punts més, respectivament (96,1% i 88,5%), en relació amb el grup dels qui en són dipositaris en tant que la tenen com a llengua d’identificació (67,4%). La llengua catalana, doncs, té una forta presència fora de l’endogrup.
A les Terres de l’Ebre la llengua catalana l’entenen i la saben parlar 28,7 i 21,1 punts més, respectivament (96,1% i 88,5%), en relació amb el grup dels qui en són dipositaris en tant que la tenen com a llengua d’identificació (67,4%)
D’altra banda, l’evolució de les competències lectoescriptores està fortament vinculada a la política lingüística educativa de les llengües en situació de minorització lingüística. L’accés a un context d’aprenentatge formal implica que la llengua n’ha estat exclosa en un determinat període de la seua història. En el nostre cas, el català s’incorpora al sistema educatiu amb una certa solvència la segona part de la dècada dels vuitanta del segle passat. En aquesta quarantena d’anys les xifres relatives a la capacitat de llegir i escriure la llengua catalana han anat experimentant creixements importants. Tanmateix, una part de la població, la de les cohorts d’edat més elevades, n’ha romàs al marge. Això queda reflectit clarament quan ens ocupem de la capacitat d’escriure la llengua, la més baixa de totes les habilitats amb un 70,9% a les Terres de l’Ebre. I no tant quan ens referim a la capacitat de llegir-la, un 85,5%. Val a dir que a tots els territoris passa el mateix i la causa s’ha de cercar en la dificultat d’adquisició de les dos competències, molt més complexa en el vessant de la producció (escriure) que en el de la seua reproducció oral (llegir).
D’entrada, s’observa que quant a les habilitats d’entendre i parlar el català es troba a la part alta de la classificació per regions. Només la superen percentualment l’Alt Pirineu i les Comarques Centrals; i en el cas de l’habilitat d’entendre encara s’hi afegiria el Penedès
La posició de l’ecosistema ebrenc en relació amb la resta de territoris de la zonificació catalana de les enquestes EULP varia en funció de les competències considerades. D’entrada, s’observa que quant a les habilitats d’entendre i parlar el català es troba a la part alta de la classificació per regions. Només la superen percentualment l’Alt Pirineu i les Comarques Centrals; i en el cas de l’habilitat d’entendre encara s’hi afegiria el Penedès. No oblidem que es tracta de les habilitats -entendre i parlar- que permeten una visibilització més gran de la llengua en la comunicació quotidiana, fet on descansa la percepció de confortabilitat de la llengua a les Terres de l’Ebre.
Quant a la competència lectora només s’obtenen xifres pitjors a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a l’Aran, mentre que si ens referim a l’habilitat d’escriure la llengua catalana, a més de les dues zones esmentades, també donarien resultats inferiors el Camp de Tarragona i el Penedès
En canvi, la consideració de les habilitats lectoescriptores situa el territori en la franja baixa de la prelació. Així, quant a la competència lectora només s’obtenen xifres pitjors a l’Àrea Metropolitana de Barcelona i a l’Aran, mentre que si ens referim a l’habilitat d’escriure la llengua catalana, a més de les dues zones esmentades, també donarien resultats inferiors el Camp de Tarragona i el Penedès. Les causes s’haurien de cercar en determinades variables sociodemogràfiques que singularitzen la població ebrenca, tals com l’envelliment de la població o la diàspora d’individus amb formació mitjana i superior.
Gràfic 2. Coneixements de català a les Terres de l’Ebre 2003-2018
I acabaré tot fent referència a la dinàmica evolutiva de les diferents habilitats competencials entre el 2003 i el 2018 (gràfic 2). D’entrada, destacaré l’increment sostingut de l’habilitat escriptora, que conviu amb la paradoxa de ser actualment la més deficitària i alhora la que acredita una millora sostinguda més evident (ha crescut 23,5 punts).
Una altra qüestió que crida l’atenció és el fort decrement que mostren les dades entre el 2003 i el 2008. La davallada constatada s’ha d’atribuir al fort impacte lingüístic que va tindre l’arribada d’importants contingents de població, com s’ha dit, de catalogació lingüística diversa. La primera dècada del segle xxi situa la llengua catalana en una nova dinàmica comunicativa en què les pèrdues en l’habilitat de parlar-la ja començaran a donar símptomes d’una crisi dels usos que, com es pot comprovar, ja ve de lluny. A les Terres de l’Ebre, però, el perfil descrit per a la competència oral activa descansa en percentatges molt elevats, cosa que desdramatitza la percepció de les pèrdues.
És fonamental destinar tots els esforços que calga a la tasca peremptòria de bilingüitzar tota la població del territori. Més encara -i això va per a autòctons i per a forans-, dotar la població de competències fortes en llengua catalana és el millor antídot per a la inhibició del seu ús
Sens dubte, les dades exposades donen pistes sobre la necessitat imperiosa de bastir polítiques lingüístiques territorials destinades a la correcció dels dèficits apuntats. No cal dir que sense competència no hi ha ús. Dit d’una altra manera, és fonamental destinar tots els esforços que calga a la tasca peremptòria de bilingüitzar tota la població del territori. Més encara -i això va per a autòctons i per a forans-, dotar la població de competències fortes en llengua catalana és el millor antídot per a la inhibició del seu ús.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística Catalana URV i Membre Numerari de la Secció Filològica de l’IEC